Jèssica Fernández: “He perdut la por a canviar de feina i d’empresa”

– Com comença tot?

Em van diagnosticar l’any passat. El diagnòstic va ser llarg i em van confirmar l’esclerosi múltiple a l’octubre.

– Fa just un any.

Sí, però tot havia començat a finals de juny-juliol amb un brot i una parestèsia a la mà, que em feia molt de mal. No podia escriure, no podia utilitzar el ratolí. Vaig perdre sensibilitat i força.

Després va anar pujant al braç. Vaig anar a urgències i em deien que potser havia dormit sobre el braç. L’any anterior ja m’havia passat una cosa similar i em van dir que era un esquinç d’espatlla. Vaig fer fins i tot rehabilitació!

– I doncs?

Aquest cop no vaig anar a urgències fins que no se’m va adormir l’espatlla. Em van fer un TAC pensant que era un ictus, però com que el TAC va sortir bé em van dir que potser era el túnel carpià i em van enviar a casa.

– I?

Al final, vaig anar per la privada al traumatòleg, que em va dir que ell pensava que havia d’anar a neurologia. I vaig anar a la neuròloga i em va fer preguntes. Una de les preguntes era si tenia algun familiar amb malaltia neurològica.

– I en tenies?

Vaig començar a enumerar totes les malalties neurològiques de la família, que en són unes quantes! Quan li vaig dir que una de les meves tietes tenia esclerosi múltiple es va posar nerviosa.

Em va enviar a fer una ressonància magnètica cranial cervical i medul·lar. Van trobar-hi lesions compatibles amb una malaltia desmielinitzant. Vaig començar a sospitar que tenia EM i em vaig començar a fer a la idea.

– Per què ho sospitaves?

La cara de la doctora quan li vaig dir que la meva tieta tenia EM em va començar a preparar. Tots els cosins sempre pensàvem que a algun ens tocaria.

La meva tieta fa més de 30 anys que té EM i quan la van diagnosticar van fer proves a tots els meus tiets perquè pensaven que algun altre germà també en tindria, però cap la té. Per això els cosins pensàvem que ens podria tocar. I quan em van dir anem a fer proves vaig pensar que potser sí que m’havia tocat.

La cara de la doctora quan li vaig dir que la meva tieta tenia EM em va començar a preparar. Tots els cosins sempre pensàvem que a algun ens tocaria.

– Mentrestant havies recuperat la mobilitat del braç?

No, feia un mes i mig que estava malament.

– I estaves de baixa?

Estava treballant, no em van donar la baixa. Vaig treballar tot el brot. Era, si et fa mal la mà, agafa el ratolí amb l’altra mà.

– Vas aprendre a agafar el ratolí amb l’altra mà?

Sí. Arran d’això he après a utilitzar l’esquerra per a tot.

– T’has recuperat ja de la mà?

Sí, però amb seqüeles. Puc agafar pes amb la mà dreta, però no gaire, i encara tinc problemes de sensibilitat. Les meves lesions m’afecten molt a les cames tant amb formigueigs com amb descàrregues elèctriques. Com si m’entrés una bola d’energia pels peus. Abaixant el cap també tinc descàrregues elèctriques.

Per mi és dels símptomes més curiosos de l’EM. El diagnòstic va ser un xoc, però després soc una persona curiosa i aquesta malaltia és molt curiosa… Després de plorar vaig pensar, què interessant això que m’ha passat!

El diagnòstic va ser un xoc, però després soc una persona curiosa i aquesta malaltia és molt curiosa… Després de plorar vaig pensar, què interessant això que m’ha passat!

– Com està la teva tieta?

En cadira de rodes, però està bé. L’EM l’hi ha afectat les cames. Per casa va amb crosses. Sempre ha tingut una actitud positiva i forta. Té EM remitent recurrent i no li ha passat a la progressiva.

– A la feina com ho has portat?

Tinc molta sort i a la meva feina puc treballar en remot. No cal que trepitgi l’oficina i l’horari és molt flexible.

També tinc sort perquè no tinc fatiga. A vegades tinc boira mental, però en general estic desperta i soc productiva. Durant el brot vaig treballar. Vaig estar de baixa només tres setmanes. Ara em trobo bé.

– Vas dubtar sobre si dir-ho a l’empresa?

Per la medicació que prenc haig d’anar cada cinc setmanes tres hores a l’hospital i vaig pensar que això l’empresa ho havia de saber. A més, l’esclerosi múltiple ara és part del que soc. L’empresa ho ha entès i s’ha portat bé. Sempre em pregunten si necessito alguna cosa.

– Notes l’estrès?

Sí. Just abans del primer brot havia tingut una època d’estrès molt bèstia, amb atacs d’ansietat i nivells alts de malestar. Crec que això va ser el desencadenant de la malaltia.

Quan em van diagnosticar vaig buscar una neuropsicòloga i amb ella he treballat l’estrès. També m’han canviat les condicions laborals que em van generar l’estrès. Ara ho tinc molt present perquè juntament amb la calor és el desencadenant més fort. Ara faig ioga, meditació, tècniques de respiració…

– Com vas conèixer la Fundació?

Per la meva tieta. A l’empresa ens van proposar de fer acció social i vaig pensar, jo faig mentories a dones, per què no fer-ho amb la Fundació? I els vaig proposar de fer-ho amb el meu equip. Ara estem esperant els perfils de les persones a mentoritzar.

A l’empresa ens van proposar de fer acció social i vaig pensar, jo faig mentories a dones, per què no fer-ho amb la Fundació? I els vaig proposar de fer-ho amb el meu equip.

– Professionalment a què et dediques?

Treballo amb una empresa emergent dintre del grup Volkswagen. Soc product owner, una professió nova que s’ha creat en els últims 10 anys, tinc un producte i me’n faig càrrec i tinc un equip de desenvolupadors. És com portar un projecte.

– Faràs mentoria per a dones del curs Fem Digital Talent.

Vaig estudiar cinema i vaig ser muntadora audiovisual durant 12 anys, però em vaig haver de reinventar. He anat passant per diferents empreses i diferents rols i amb la meva experiència puc ajudar a la gent en el canvi de carrera, que sempre fa molta por.

La gent està perduda perquè no sap què fer, no sap com enfocar-ho. Jo això ho he fet 15 cops en els últims 10 anys i hi estic acostumadíssima. L’hi he perdut la por a canviar de feina i d’empresa.

– Què t’ha ensenyat l’EM?

A fer coses i estar amb persones que em fan bé. Jo era una persona molt preocupada pels altres. Jo sempre m’adaptava als altres i ara la malaltia m’ha ensenyat a pensar en mi, en la meva salut, en el meu benestar i en la meva felicitat i a posar-me al centre. M’ha costat molt i he après que si no em trobo bé no surto i no faig coses, no passa res.

L’EM ha suposat un canvi de vida i m’hi he hagut d’adaptar. No té per què ser una vida infeliç. Parlar amb altra gent que té la malaltia també m’ha anat molt bé. Tinc un xat d’Escleròtiques fantàstiques que m’ha anat superbé. Quan em passa una cosa ho comparteixo amb elles i sempre li treuen ferro a l’assumpte. Així no estic tan obsessionada i angoixada.