Investigació en l'esclerosi múltiple
La investigació en l’esclerosi múltiple se centra en cinc línies de forma coordinada i des de 5 disciplines que interactuen amb aquesta malaltia, que afecta el funcionament del sistema nerviós central:
Línies d'investigació de l'esclerosi múltiple
1
La investigació genètica.
La investigació genètica estudia els factors genètics que predisposen a tenir esclerosi múltiple. L’esclerosi múltiple NO és una malaltia hereditària encara que sabem que pot existir una predisposició genètica a tenir-la. Si un dels dos progenitors té esclerosi múltiple, els seus fills/es tenen alguna probabilitat més de desenvolupar la malaltia.
2
La investigació immunològica.
La investigació immunològica se centra a estudiar com interactuen entre elles les diferents cèl·lules immunològiques. Avui totes les teràpies aprovades actuen d’alguna forma en el sistema immunològic.
Algunes de les principals investigacions se centren en estudiar la capacitat de les cèl·lules immunitàries per passar dels vasos sanguinis al sistema nerviós central, ja que en les persones amb EM semblen estar alterades.
3
La investigació neurobiològica.
La investigació neurobiològica se centra a investigar els processos que poden regenerar la mielina i a trobar marcadors biològics que permetin identificar l’evolució de l’esclerosi múltiple. Avui hi ha moltes investigacions centrades en la regeneració de la mielina i en frenar el procés degeneratiu de l’EM.
4
La investigació epidemiològica.
La investigació epidemiològica recull dades poblacionals i les analitza per detectar diferències entre les persones que tenen la malaltia. Estudia també l’evolució de l’esclerosi múltiple. De fet, la major part dels factors ambientals es descobreixen gràcies als estudis epidemiològics que recullen dades poblacionals i les analitzen estudiant les diferències entre les persones amb EM i les persones que no tenen esclerosi múltiple. A Catalunya, existeix un registre de nous casos d’esclerosi múltiple anomenat epidEMcat.
5
La investigació ambiental.
La investigació ambiental estudia l’exposició solar, la vitamina D, la incidència de determinats virus en alguns moments de la vida o l’hàbit de fumar com a possibles factors que podrien desencadenar l’esclerosi múltiple. Entre d’altres, els factors ambientals explicarien per què aquesta malaltia, que afecta el funcionament del sistema nerviós central, és més habitual en determinades zones del món o per què es manifesta en unes persones i no en d’altres que tenen les mateixes alteracions genètiques.
Últimes investigacions en esclerosi múltiple
Encara no disposem d’un tractament que curi l’esclerosi múltiple, això no obstant, els darrers avenços en recerca han aportat un canvi substancial en l’abordatge dels símptomes i la progressió de la malaltia.
Nous tractaments en fase de recerca: evobrutinib
Evobrutinib és un fàrmac oral que s’ha estudiat com a tractament en pacients amb EM remitent recurrent i EM secundària progressiva amb brots. Es tracta d’una molècula que inhibeix dos components del sistema immunitari: els limfòcits B i els macròfags.
Un estudi en el qual van participar 267 persones amb EM remitent-recurrent i secundària progressiva amb brots, repartides aleatòriament entre 5 grups de tractament diferents, va avaluar el nombre de lesions cerebrals actives en la ressonància magnètica a les setmanes 12, 16, 20 i 24 des de l’inici del tractament.
En 24 setmanes, el tractament amb evobrutinib produeix una reducció significativa del nombre de lesions cerebrals actives.
Els resultats van mostrar que s’havia produït una reducció significativa del nombre de lesions actives al cap de 24 setmanes en els pacients que havien rebut 75 mg d’evobrutinib una o dues vegades al dia.
Els autors de l’estudi conclouen que evobrutinib redueix el nombre de lesions actives i de brots sense mostrar una toxicitat significativa i, per tant, cal continuar treballant en el desenvolupament clínic.
Comparació de TMEs existents
Sovint, les persones amb esclerosi múltiple i els seus neuròlegs tenen dubtes sobre si un Tractament Modificador de la Malaltia (TME) és el més adequat o si cal canviar-ne un altre. La manca d’estudis que comparin l’eficàcia dels diferents TME entre ells dificulta aquesta decisió.
En un estudi en persones amb EM remitent-recurrent (estudi ASSESS) es van comparar 2 TMEs amb l’objectiu d’avaluar la taxa anual de brots (TAB) després de 12 mesos de tractament i el nombre de noves lesions a la ressonància magnètica.
Els pacients tractats amb fingolimod mostraven una taxa anual de brots menor que aquells tractats amb acetat de glatiràmer, així com una major reducció de les lesions.
Els resultats de l’estudi van mostrar que els participants que havien estat tractats amb 0.5 mg de fingolimod mostraven una taxa anual de brots (TAB) menor que aquells tractats amb acetat de glatiràmer, així com una reducció més gran de les lesions.
Reajustaments als esquemes de dosificació
Una dosi òptima és aquella en què s’obté un benefici més gran amb un risc menor d’efectes secundaris. Recentment, un estudi ha avaluat l’esquema de tractament de natalizumab.
Aquest tractament redueix el nombre de brots de les persones amb EMRR, però també augmenta el risc de tenir una infecció viral oportunista al sistema nerviós que pot tenir conseqüències fatals. El risc és més gran en aquelles persones que:
- Han rebut prèviament un tractament de tipus immunosupressor
- Presenten anticossos contra el virus JC
- Són tractats amb natalizumab durant més de dos anys.
Estendre el període entre dosis de natalizumab redueix considerablement el risc de tenir una infecció viral oportunista sense afectar-ne l’eficàcia.
Abans de prescriure natalizumab, els neuròlegs avaluen els dos primers factors de risc, tanmateix no hi ha unes indicacions establertes sobre com procedir més enllà dels dos anys de tractament. S’ha realitzat un estudi per avaluar si estendre el període de temps entre dosis més enllà de les quatre setmanes redueix el risc de desenvolupament d’aquest efecte secundari.
Els resultats apunten que l’extensió de l’interval entre infusions redueix considerablement el risc de límit màxim permissible sense afectar significativament l’eficàcia del fàrmac.
Avaluació dels efectes a llarg termini del tractament amb ocrelizumab
L’ocrelizumab, el primer tractament efectiu per tractar les formes progressives de l’EM, va ser aprovat el 2018. Ara un nou estudi descriu positivament els efectes d’ocrelizumab després de 5,5 anys de tractament.
L’anàlisi de resultats va mostrar que els participants que havien estat tractats amb ocrelizumab des de l’inici de l’estudi original (assaig ORATORI) tenien taxes més baixes de progressió de la discapacitat que aquells que originalment havien rebut placebo.
Els autors de l’estudi conclouen que ocrelizumab aporta beneficis constants i sostinguts, reduint la progressió de la discapacitat després de 5 anys de tractament.
Predir el curs de l’esclerosi múltiple a partir dels nivells sanguinis de NfL
La proteïna coneguda com a cadena lleugera dels neurofilaments o “NfL” ha sorgit en els darrers anys com un indicador de la progressió de l’EM i de l’eficàcia dels TMEs. Ara, en un nou estudi, s’han analitzat els nivells de sang de NfL de més de 1.400 persones amb EM.
L’anàlisi de resultats va mostrar que els participants amb nivells sèrics de NfL superiors a 16 picograms/mil·lilitre (pg/ml) tenien un Valor Predictiu Positiu (VPP) del 91%. És a dir, 91 de cada 100 participants experimentarien activitat de la malaltia durant els 12 mesos següents.
La proteïna NfL ha sorgit com un indicador de la progressió de l’EM i de l’eficàcia dels TME.
Els autors de l’estudi proposen establir punts de tall per a l’estratificació de l’evolució de l’esclerosi múltiple amb l’objectiu de monitorar l’eficàcia del tractament en persones amb EM.
Article original:
What’s New in MS Research: July 2019. Multiple Sclerosis Association of America (https://mymsaa.org)
Abstractes de la jornada disponibles a:
https://ijmsc.org/doi/pdf/10.7224/1537-2073-21.s1.1
Revisat per: Patricia Mulero Col·legi de Metges de Catalunya (col·legiada núm. 51.938)
