Preguntes freqüents

L’esclerosi múltiple és una malaltia autoimmune crònica del sistema nerviós central. El fet que sigui una malaltia autoimmune vol dir que ataca les pròpies cèl·lules. En el cas de l’esclerosi múltiple, el sistema immunològic ataca la mielina, que és la substància encarregada de la conducció dels impulsos nerviosos, de manera que si en resulta danyada produeix una interrupció d’aquesta transmissió i apareixen els símptomes i signes característics de la malaltia.

Hi ha diferents tipus d’esclerosi múltiple:

  • Esclerosi Múltiple Remitent-Recurrent
  • Esclerosi Múltiple Primària Progressiva
  • Esclerosi Múltiple Secundària Progressiva
  • Esclerosi Múltiple Progressiva Recurrent

Més informació

Malgrat els grans avenços dels últims anys, no existeix encara una cura per l’esclerosi múltiple. Es tracta d’una malaltia crònica que, un cop desenvolupada, es té tota la vida. Això no obstant, sí que hi ha esperança de cura.

Els investigadors coneixen l’esclerosi múltiple cada vegada millor i posen especial èmfasi a aconseguir la reparació del sistema nerviós central.

Cada cas és únic. Els símptomes de l’esclerosi múltiple varien d’una persona a una altra i cada persona evolucionarà de diferent manera en funció de l’àrea danyada i de la capacitat de recuperació del seu organisme. No obstant això, els símptomes poden anar des de:

  • pèrdua de força muscular i destresa;
  • visió borrosa o doble;
  • pèrdua de visió en un ull,
  • adormiment o formigueig,
  • dolor,
  • problemes d’equilibri fins a pèrdua de força motora i la destresa per caminar,
  • espasmes, rigidesa en els músculs (espasticitat),
  • problemes de memòria, fins a sexuals o de concentració i incontinència urinària.

Més informació

L’esclerosi múltiple és una malaltia d’adults joves. De fet, és la segona causa d’incapacitat d’aquest grup de població, després dels accidents de trànsit.

En l’esclerosi múltiple remitent-recurrent els primers símptomes o brots de la malaltia solen aparèixer entre els 20 i 40 anys.

L’esclerosi múltiple primària progressiva (un dels tipus d’EM) apareix més tardanament, a partir dels 40 anys. 

Fins a un 10% dels casos es diagnostica en infants menors de 18 anys.

L’esclerosi múltiple no es diagnostica amb una única prova. El procés diagnòstic pot ser llarg i sovint pot suposar un repte fins i tot per al neuròleg més experimentat.

El diagnòstic sovint comença amb una exploració neurològica detallada. A partir d’aquesta exploració, es demanaran més proves.

Les proves que se sol·liciten amb més freqüència són:

  • L’analítica (es tracta d’una analítica general, però també inclou altres paràmetres específics i útils en el procés diagnòstic),
  • La ressonància magnètica cerebral (és una prova similar a l’escàner o TAC però que utilitza camps magnètics i permet obtenir una imatge del cervell molt més detallada).
  • La punció lumbar (permet estudiar diversos components del líquid cefaloraquidi, el líquid que envolta el cervell i la medul·la espinal).
  • Els potencials evocats (unes proves que estudien la transmissió dels estímuls sensorials que recull el sistema nerviós).

Més informació

L’esclerosi múltiple no és hereditària. Una malaltia es considera hereditària quan es transmet directament de pares a fills. En el cas de l’esclerosi múltiple no és així.

Els estudis realitzats apunten que un 2% dels infants amb pares i/o mares amb esclerosi múltiple tenen risc de tenir-la en el futur, i no per herència, sinó per tenir més susceptibilitat genètica a desenvolupar-la. Fins i tot en el cas que siguin germans bessons, si un dels dos desenvolupa la malaltia, l’altre germà té un 25% de possibilitats de tenir esclerosi múltiple.

Sí. Hi ha moltes maneres d’adaptar el teu lloc de feina a les necessitats que puguin sorgir arran de l’EM. També pots, si ho necessites, reorientar la teva carrera professional. Des de la Fundació Esclerosi Múltiple et podem ajudar a formar-te en nous àmbits i, si cal, a trobar un lloc de feina que s’adapti a les teves necessitats. 

Més informació

L’esclerosi múltiple no suposa cap impediment per ser mare. S’ha demostrat que el període d’embaràs no empitjora la malaltia, sinó que fins i tot la pot millorar. La gestació s’haurà de fer amb una bona planificació, tenint en compte que la majoria de tractaments per a l’EM estan contraindicats en l’embaràs i la lactància. Després del part, és possible que les dones amb EM pateixin un nou brot de la malaltia i, per tant, és important tenir suport per cuidar el nen en aquest cas.

Més informació

Des de la Fundació i centres de recerca com el Cemcat treballem perquè l’impacte de l’EM en la persona sigui el menor possible. Dependrà del tipus i el grau de la teva malaltia, però en la majoria de casos, es pot continuar amb el mateix tipus de vida que abans de l’EM. Es recomana, però, adoptar tipus de vida saludables (no fumar, descansar suficient, fer exercici…).  

Es tracta de dues malalties neurològiques que afecten el sistema nerviós.

  • L’EM és una de les malalties neurològiques més comunes entre les persones joves entre 20 i 40 anys.
  • L’ELA afecta especialment persones d’entre 40 i 70 anys.
  • Hi ha més dones diagnosticades amb EM, mentre que a l’ELA passa el contrari i el diagnòstic és més freqüent en homes.
  • L’EM és més comú entre les persones caucàsiques, mentre que l’ELA afecta tots els grups de la mateixa manera.
  • L’ELA pot ser heretada, mentre que amb l’EM, encara que hi ha un factor genètic, no podem parlar de malaltia hereditària.
  • L’ELA sol comportar més deteriorament físic.

Més informació