Marc Ovante: “Amb l’EM, la meva vida ha canviat a millor”

-Quan et diagnostiquen?

Em van diagnosticar fa 15 anys. Llavors en tenia 25 i estava vivint a Berlín fent de cuiner. Un dia em vaig aixecar amb els peus adormits i no li vaig fer ni cas. Passaven els dies i quan vaig tenir adormit de cintura cap a baix, vaig anar a l’hospital amb un traductor. Em van tenir allà alguns dies, em van estar fent proves i em van diagnosticar esclerosi múltiple. Vaig estar 15 dies ingressat i allà es va acabar l’experiència de Berlín. Vaig tornar cap a Barcelona.

-Quant de temps portaves vivint a Berlín quan et van diagnosticar?

Un any. Havíem muntat un restaurant i estava fent de cuiner.

-Com vius un diagnòstic com aquest sol i fora del teu país?

Amb el diagnòstic em vaig quedar de pedra, tampoc sabia gaire què era l’esclerosi múltiple. La gran sort que vaig tenir és que el neuròleg que em va tocar estava casat amb una noia de Palma de Mallorca i parlava espanyol superbé. La seva dona em va traduir tots els documents a l’espanyol. De totes maneres, es va fer dur perquè jo estava a l’hospital de Kreuzberg, que és un hospital molt pobre, i érem sis en una habitació. Jo no m’entenia amb ningú, només amb un noi portuguès amb qui vaig coincidir quatre o cinc dies. Recordo que el neuròleg em va dir que als 40 ja no caminaria.

-Així t’ho va dir?

Tal qual. Vaig perdre la gana… Quan em van fer la punció lumbar, com que no els entenia, no vaig entendre que no em podia moure i em vaig aixecar. Al cap de dos dies, no em podia moure del llit. Ara ho recordo i t’ho puc explicar rient, però en el seu moment em va espantar. Tot i això, t’haig de dir que em van tractar molt bé. Al cap d’una setmana, va venir el meu pare a Alemanya i ho va tramitar tot perquè pogués tornar a casa.

Aconsegueixo viure sense pensar que tinc esclerosi múltiple, encara que quan tinc un brot és difícil.

-I vas tornar?

Sí. Em van portar en un hospital i no vaig tenir una bona experiència perquè no em vaig entendre amb ells. Tenia brots i més brots, jo continuava treballant a les cuines i contínuament m’havia de punxar sense tenir ni injectors. Durant tres anys no vaig estar bé. Després vaig anar al Cemcat i va ser un canvi radical a la meva vida.

-Amb tot això vas passar a conèixer l’EM?

Mai m’he volgut informar gaire perquè quan llegeixo un símptoma, l’acabo tenint i m’espanto. Aconsegueixo viure sense pensar que tinc esclerosi múltiple, encara que quan tinc un brot és difícil. Quan tinc un brot penso: “d’aquí a tres setmanes torno a córrer i torno a anar amb bicicleta”. Sempre he fet això. Tinc sort perquè m’he embolicat molt amb la meva feina. Tinc un pis al costat de la feina. De vegades, baixo a la feina amb crosses o fem reunions de feina a casa meva.

-Però ara no vas amb crosses…

Ara estic superbé, però he anat amb crosses un munt de vegades. Se m’han adormit totes les parts del cos i en tots aquests anys he tingut molts brots. Potser tenia un brot i, al cap d’un mes, en tenia un altre.

L’esclerosi múltiple va ser un toc d’atenció per dir “para ja, centra’t i segueix una vida més ordenada”

-I t’han anat canviant la medicació?

Sí, he anat canviant. Ara estic superbé. El que tinc de bo és que després del brot em recupero i torno a fer vida normal. Crec que també és l’actitud.

-Què ha canviat a la teva vida des que tens EM?

-Amb l’EM, la meva vida ha canviat a millor. El meu cos va dir stop. Treballava massa i, en general, no em portava bé, sortia molt de festa, etc. L’esclerosi múltiple va ser un toc d’atenció per dir “para ja, centra’t i segueix una vida més ordenada”. Em vaig centrar a treballar més. Abans era molt treballador, però treballava d’una altra manera. Amb 25 anys vaig començar a muntar 3 restaurants i a fer més vida familiar. Vaig agafar un gos tenint un brot als peus. Llavors no podia conduir, però el gos m’obligava a sortir cada dia al carrer. Jo tenint brots he tret el gos a passejar cada dia. L’esclerosi múltiple m’ha centrat la vida. A més, amb l’EM vaig deixar de fumar.

-Ho vas aconseguir?

El doctor Xavier Montalban em va agafar un dia al Cemcat i em va dir que podria estar superbé i que havia de deixar de fumar. Em va explicar una història de dos bessons als Estats Units un dels quals fumava i l’altre no. Va coincidir que vaig conèixer una noia. Vaig pensar que no em podia imaginar tenir una família amb ella i el dia de demà anar en cadira de rodes perquè havia fumat. O sigui que vaig deixar de fumar i no em va costar. Ara ja no estic amb aquella noia, però continuo sense fumar.

Els animals suposen unes rutines que m’obliguen a moure’m. Si no, hi hauria dies que no em mouria perquè em sento fatigat.

-Dius que fas esport i vas en bici?

També feia culturisme, m’agrada fer peses. I cuido l’alimentació. Segueixo gent que diu que tenim un segon cervell. M’agrada l’estil japonès perquè al Japó no saben ni el que és l’EM. Intento menjar tan senzill i tan japonès com puc. El que passa és que, treballar a l’hamburgueseria, m’implica haver de tastar totes les hamburgueses per saber si són bones. Ara farem una carta nova de pizzes i hauré de tastar totes les pizzes. També sé que d’aquí a unes setmanes, quan torni a fer peses, baixaré el meu pes i que amb 10 quilos menys tinc més qualitat de vida.

-A part de tot això, què més fas?

Soc un fanàtic dels animals. Tinc un gos. I quan només tenia el gos vaig quedar-me un gat. Llavors, com que el gos i el gat es portaven bé, vaig agafar un altre gat perquè els dos gats poguessin jugar. Llavors em vaig adonar que volia ajudar més els animals i vaig trobar un gat tetraplègic que havien atropellat i que tenia 2 mesos. Aquest gat em va recordar a mi.  Els discapacitats ens hem d’ajudar entre nosaltres perquè si no, no ens ajuda ningú. De manera que vaig adoptar el gat tetraplègic i li vaig fer fisioteràpia des del primer dia. Avui té més de 350.000 seguidors a Tic Toc (obi_ohana) perquè hi penjo les teràpies. Ara tinc sis gats amb discapacitat i un gos i els he criat a tots com fills meus. Sempre dic que és la meva forma d’ajudar i a mi em dona vida. Els animals suposen unes rutines que m’obliguen a moure’m. Sí que és veritat que si no, hi hauria dies que no em mouria perquè em sento fatigat.

-Continues cuinant?

No puc fer de cuiner perquè tinc una pensió per no poder-me dedicar a la cuina. No aguantaria estar 8 hores en una cuina, és impossible, però sí que m’agrada cuinar i potser estar una hora i mitja cuinant. Amb l’EM, aprens a conèixer-te molt bé.

-Has fet una hamburguesa solidària per l’esclerosi múltiple a la teva hamburgueseria de Barcelona (Ovante) . Per què?

Perquè la gent conegui el que és l’esclerosi múltiple. Cada cop hi ha més gent amb EM. D’altra banda, ara quan tinc un brot, em recomanen el mateix que fa 15 anys: repòs i corticoides.  En canvi, si aconseguíssim trobar la cura… Potser no es recaptaran molts diners, però potser un nen veu un repte per l’esclerosi múltiple, li dona per estudiar-la i d’aquí a vint anys trobem la cura. Poden ser moltes coses.  Ara que les coses em van bé, s’ha de compartir. No soc un tipus avariciós.

-L’esclerosi múltiple et va obligar a deixar la professió de cuiner. Què va passar després?

Sí que em vaig haver de reinventar, estudiar direcció d’empreses i càlcul, etc. El que passa és que la cuina m’encanta. De petit tenia una cuineta amb farines i aigua.

-Com ha reaccionat el teu entorn a la malaltia?

Bé.  D’una banda, des del primer dia del diagnòstic he tingut sempre al meu costat al meu germà Dídac que m’ha donat un suport incondicional. Tots necessitem un salvavides on aguantar-nos quan no podem més. Al meu entorn, molts no es creuen que tinc esclerosi múltiple. He après a no queixar-me. Em podria estar queixant tot el dia, si volgués!