Diagnòstic de l’esclerosi múltiple: Com saber si tinc esclerosi múltiple?

L’esclerosi múltiple és una malaltia que afecta el sistema nerviós central, alterant la comunicació entre el cervell i la resta del cos. Aquesta malaltia sol presentar els primers símptomes entre els 20 i 40 anys.

No obstant, una de les dificultats en el diagnòstic de l’esclerosi múltiple és que els símptomes, encara que suggestius, no són exclusius d’aquesta malaltia. A més, aquests símptomes poden ser molt diferents d’una persona a una altra i no hi ha un patró clar que pugui aplicar-se a tothom.

Primers senyals habituals de l’esclerosi múltiple

Un dels símptomes primerencs més característics, ja que és un dels més obvis, són els problemes de visió. Es tracta d’un símptoma més concret que els problemes de sensibilitat com el formigueig, tot i que no s’ha d’assumir que aquests símptomes són un senyal d’EM: ni totes les persones amb EM els tenen, ni tenir-los és garantia que és EM.

Altres dels símptomes comuns, encara que no tots, que podrien indicar esclerosi múltiple són:

• Fatiga
• Entumiment
• Pèrdua d’equilibri
• Rigidesa muscular o espasmes
• Dolor
• Problemes d’incontinència
• Problemes de memòria

El procés de diagnòstic d’esclerosi múltiple

Encara no se sap exactament què causa l’EM, encara que es creu que és deguda a una combinació de factors genètics i ambientals. Per exemple, les dones la desenvolupen entre dues i tres vegades més que els homes, i factors com el tabaquisme, les infeccions o els nivells baixos de vitamina D es relacionen amb la seva aparició.

El diagnòstic d’EM l’ha de determinar un professional de neurologia. Un cop descartades altres malalties, hi ha uns criteris diagnòstics que consisteixen a demostrar que s’han produït dos o més atacs al sistema nerviós en diferents localitzacions (disseminació en espai) i diferents moments (disseminació en temps).

Després primer contacte, el neuròleg/a sol·licitarà diverses proves complementàries per confirmar la sospita d’esclerosi múltiple i descartar altres malalties.

Després dels primers símptomes de la malaltia, és molt possible que la persona amb sospita d’EM hagi d’anar o sigui derivat a l’avaluació d’un neuròleg:

• Història clínica: en la primera visita, es faran diverses preguntes per classificar els símptomes que s’han experimentat i per detectar altres símptomes previs. És molt possible que a més es pregunti sobre altres malalties o símptomes en altres parts del cos que tinguin a veure amb diagnòstics alternatius.
• Examen neurològic: després de recollir tota la informació, es duu a terme un examen neurològic en què s’avaluen les diferents funcions (força, sensibilitat, coordinació…) per tal de detectar possibles anormalitats que apareixen en el context de l’EM.

Amb quines proves es diagnostica l’esclerosi múltiple?

Algunes de les proves més freqüents per diagnosticar l’esclerosi múltiple són les següents:

• Analítica: es fa per descartar altres causes dels símptomes, com infeccions, falta de vitamines i altres malalties autoimmunes.
• Ressonància magnètica: consisteix en un escàner molt precís del cervell i/o la medul·la cerebral en què es poden identificar lesions compatibles amb l’EM (plaques) i que, alhora, serveix per descartar altres possibles malalties (infarts cerebrals, tumors…).
• Punció lumbar: s’extreu líquid cefalorraquidi (el líquid que envolta la medul·la i el cervell). Es tracta d’una prova molt invasiva i, sovint, molesta, però dona informació sobre la presència d’anticossos produïts dins del sistema nerviós central (bandes oligoclonals) i ajuda a descartar altres malalties, principalment infeccions.
• Potencials evocats: són unes proves que avaluen la resposta del sistema nerviós central davant de diferents estímuls sensorials (llum, so o estímuls sensitius) i permeten detectar danys subtils a la mielina que hagin passat desapercebuts.

Per què es pot allargar el procés de diagnòstic

Un cop fetes totes aquestes proves, el neuròleg podrà establir o no el diagnòstic d’EM. De vegades, però, les proves no són suficients i és difícil arribar a un diagnòstic definitiu.

És molt probable que, en aquests casos, s’hagi de passar per controls clínics periòdics i que, de vegades, es repeteixin algunes proves. És normal sentir frustració durant aquest procés, però arribar a un diagnòstic adequat permetrà rebre el millor tractament possible.