Juli Gómez : “No és el mateix ser entrenador amb cadira de rodes, però em distrec”

– Quan et van diagnosticar?

Fa molts anys, el 1992.

– Com va anar?

Primer vaig tenir una neuritis òptica i vaig anar al neuròleg. Al principi no m’ho deia, potser va costar una mica de diagnosticar. Abans de tenir el diagnòstic em vaig fer bastants tractaments amb mitoxantrona, que amb els anys em va fer patir una leucèmia.

– Com et vas prendre el diagnòstic?

Ja ni m’enrecordo. Era jove, tenia l’esperança que trobarien alguna cosa per l’EM i ha anat passant el temps.

– Quants anys tenies quan et van diagnosticar?

Uns 35, era esportista, jugava a handbol i donava classes d’educació física en una escola.

– I ho vas haver de deixar?

No vaig deixar l’activitat fins l’any 2000. Vaig anar tenint neuritis òptica i rampes. Jugava a handbol i no m’hi veia gaire bé fins que vaig començar a anar coix, encara recordo el partit en què em va passar. Em van canviar a la mitja part, i a partir d’aquí ja no vaig jugar més.

Vaig anar una temporada curta amb bastó i de seguida amb cadira de rodes i fins ara.

– Quants anys fa que vas agafar la cadira de rodes?

L’any 2002.

– Com et vas prendre el fet d’agafar la cadira?

Va ser progressiu i això vaig tenir temps d’assimilar-ho. Jo entrenava també i encara faig d’entrenador, encara estic en actiu. No és el mateix fer-ho amb cadira, però em distrec. Hi ha gent que diu “quina putada la cadira de rodes” i jo dic, no quina putada no, al revés, perquè em dona autonomia.

Hi ha gent que diu “quina putada la cadira de rodes” i jo dic, no quina putada no, al revés, perquè em dona autonomia.

Juli Gómez

– Al marge de la mobilitat, en què més t’afecta l’EM?

A les mans, no tinc motricitat fina. M’han d’ajudar amb tot.

– I vas veient com l’EM avança?

La meva esclerosi múltiple sempre ha sigut progressiva, ja des del principi.

– Com ho portes?

De caràcter no soc introvertit i ho vaig assimilant i intentant ser positiu. M’intento conformar. La cosa és bastant simple: faig el que puc i el que no puc, no ho faig. I, per cert, cada vegada puc fer menys coses.

– La tècnica t’ajuda?

Sí, sort n’hi ha. La cadira em permet mobilitat i ser autònom. Tinc un gos que passejo els matins i a la tarda vaig a l’handbol, que tenim entrenament.

També soc el president de l’Handbol de Sant Esteve de Palautordera. És cert que cada vegada puc desenvolupar menys la tasca de president. Ara mateix tinc més el càrrec que el fet d’exercir-lo.

– El club deu estar molt sensibilitzat amb l’EM.

Tothom està molt acostumat a veure’m. Formo part del pavelló perquè jugo a handbol des dels 9 anys i sempre anem als mateixos llocs, per tant, conec a tothom. Moltes vegades em pregunten com estic i els que no saben què és la malaltia m’ho pregunten i jo els hi intento explicar a la meva manera.

Els que no saben què és la malaltia m’ho pregunten i jo els hi intento explicar a la meva manera.

Juli Gómez

– La malaltia t’ha impedit fer coses.

A mi m’agradava tocar la guitarra i fer coses de treballs manuals que no puc fer perquè les mans no em funcionen. També pintava a l’oli i m’agradava molt dibuixar.

Tampoc viatjar. És un hàndicap. Als llocs on he anat m’he trobat amb barreres arquitectòniques i ara ja ni ho provo.

Molts hotels et diuen que estan adaptats i arribes allà i hi ha un esglaó. Ho diuen per posar en el catàleg, però a l’hora de la veritat hi ha esglaons per tot arreu. Sense anar més lluny, en un banc de Sant Celoni deien que ho tenien tot adaptat, però no s’hi podia entrar perquè hi havia un esglaó de més d’un pam.

– Trobes barreres arquitectòniques al carrer?

El meu dia a dia el tinc molt controlat i ja sé per on he d’anar. De vegades tinc problemes amb els ascensors, perquè la meva cadira és força gran i costa d’entrar-hi.

També és complicat el tema de les ajudes. Jo necessito una cadira que pugui bellugar els peus i tot és molt car, les ajudes que hi ha són per menys de la meitat del cost. T’has de buscar la vida. També hi ha problemes amb les pensions, no hi ha prou ajuts.

– Què li diries a una persona acabada de diagnosticar?

Que s’ho agafi bé, tan bé com pugui, i que aprofiti de fer tot el que pot fer abans que la malaltia ho impedeixi.

– Tu ho vas fer?

Jo ho vaig aprofitar i encara ho aprofito!