Noelia Cordero: “Va ser el podòleg qui va veure que tenia un problema neurològic”

– Quan et van diagnosticar esclerosi múltiple?

El 6 d’agost de 2018.

– Per què vas anar al metge?

Vaig començar a tenir símptomes fa 5 anys. Primer vaig perdre sensibilitat a les mans, però no vaig donar-li gaire importància. Dos anys després vaig començar a caure pel carrer molt sovint, massa sovint.

-I què pensaves quan queies tant?

La metgessa deia que era “patosa”. Puc ser “patosa” i caure una vegada o dues, però en una setmana queia quatre o cinc vegades.

Em van fer diverses radiografies. Van pensar que tenia un problema de traumatologia que m’afectava a l’hora de caminar. Llavors em van fer una ressonància del turmell. Vaig tenir un munt d’esquinços, però res…

La metgessa deia que era “patosa”. Puc ser “patosa” i caure una vegada o dues, però en una setmana queia quatre o cinc vegades.

-Et va sobtar?

Sí. Jo era esportista, estava acostumada a llevar-me i anar a córrer als matins. Participava en curses com la d’El Corte Inglés o la Cursa de la Dona i, a més, treballava dreta.

-De què treballaves?

Durant sis anys vaig treballar a un Starbucks i després vaig començar a fer de professora d’anglès. En totes dues feines estava dreta.

-Com portaves la incertesa de no saber què et passava?

Jo pensava “ningú em fa cas, no pot ser!”. Quan vaig començar a caure, vaig començar a patir ansietat, a menjar, i em vaig engreixar cinc quilos. Després vaig perdre l’equilibri totalment.

Un dia, vaig anar a la doctora molt enfadada i li vaig dir que havia de mirar més coses, que a mi em passava alguna cosa. Llavors em va derivar a un podòleg, pensant que potser no posava bé els peus quan caminava.

Jo pensava “ningú em fa cas, no pot ser!”. Quan vaig començar a caure, vaig començar a patir ansietat, a menjar, i em vaig engreixar cinc quilos.

-I vas anar al podòleg?

Vaig anar al podòleg i quan aquest va veure com caminava, em va preguntar quant de temps feia que caminava així. Em va dir que no caminava bé, que potser necessitava plantilles, però que el que jo tenia era un problema neurològic… Això el podòleg! La metgessa de capçalera no havia vist que era una qüestió neurològica i el podòleg sí!

-I què vas fer?

Vaig tornar al metge de capçalera i em va dir que m’enviaria a un neuròleg. La llista d’espera del neuròleg era de nou mesos.

-I què feies mentrestant?

Jo ja havia deixat la feina perquè treballava amb nens i, com patia caigudes, tenia por de caure sobre un nen i fer-li mal.

-I vas estar a l’atur?

La metgessa de capçalera no va voler ni tan sols donar-me la baixa.

-I vas esperar els nou mesos?

No. Estava enfadada i vaig anar a urgències de l’Hospital Vall d’Hebron. Allà de seguida em van fer les proves. Tenia cinc metges al meu costat que em van revisar i mirar.  Jo vaig explicar que tenia un tiet amb esclerosi múltiple. Em van derivar a l’Hospital de Can Ruti i allà em van fer el diagnòstic.

-Com està el teu tiet?

Fa 30 anys que té esclerosi múltiple i l’envejo perquè està bé.

-I després de tanta incertesa, quan arriba el diagnòstic com t’ho prens?

Quan no sabia què tenia vaig mirar per Internet i els meus símptomes coincidien amb no sé quants tipus de càncer. Vaig deixar de buscar i vaig esperar el diagnòstic.

No va ser una bona notícia, però hauria pogut ser pitjor. Com a mínim sé que d’això no em moriré.

-Vas amb cadira de rodes. Ha estat dur agafar-la?

El que va ser més dur va ser agafar un caminador, perquè els caminadors són de iaio. Quan en buscava un per Internet, a Amazon sortien com a “andador para ancianos”. En canvi, hi ha gent jove que va amb cadira de rodes. Jo la faig servir per no cansar-me tant i poder descansar.

-Com és el teu dia a dia?

Tres dies a la setmana vaig a fer rehabilitació i em va molt bé. Abans no podia moure el peu i ara ja puc. El primer dia que el vaig poder moure a casa em van fer fotos i em van gravar en vídeo, com a un nen petit que comença a caminar. Intento fer el màxim d’exercici.

Quan treballava sempre anava de bòlit i no tenia temps per fer res; ara faig més coses que mai. Fa poc vam anar a Düsseldorf amb la meva parella i també hem anat al festival de cine de Sitges. Llegeixo moltíssim i també m’agrada escriure. De fet, he començat a escriure un blog sobre la malaltia on explico el que em passa: www.vasobreruedas.com

Quan treballava sempre anava de bòlit i no tenia temps per fer res; ara faig més coses que mai. Fa poc vam anar a Düsseldorf amb la meva parella i també hem anat al festival de cine de Sitges. Llegeixo moltíssim i també m’agrada escriure.

-Quins símptomes tens?

Espasticitat a la cama dreta i no tinc força a les mans: cordar botons és missió impossible. De fatiga ara no en tinc, però a les 9 de la nit no soc persona!

-Has explicat la malaltia?

Sí, no ho he amagat mai, ho explico.