Camila Brodersen: ‘Sabia que tenia esclerosi múltiple, però no em sentia malament, no sabia res de la malaltia i tenia una gran incertesa’

– Com se sentia al respecte?

-Tothom em deia que era bo que m’haguessin diagnosticat abans però jo tenia estrès perquè sabia que tenia esclerosi múltiple però no em sentia malament, no sabia res de la malaltia i tenia una gran incertesa. Precisament perquè no havia passat res encara, no tindria medicament fins que no tingués un brot, però em vaig fer proves abans d’anar al Salvador i van veure que la malaltia evolucionava massa ràpid i em van indicar que havia de començar el tractament ja. Jo no entenia per què m’havia de prendre medicament si em sentia bé. 

– Amb què va començar?

-Vaig començar al Salvador amb l’interferon i va anar fatal, fatal, fatal. Setmanes després em va agafar el primer brot. Vaig tenir una neuritis un mes a un ull i el següent a l’altre. A més, la medicació m’anava molt malament, plorava de mal, vaig aguantar 7 mesos i patia recaigudes cada mes, no sentia el braç, la cara. Eren cosetes que per a mi eren la fí del món, i em van canviar la medicació. Des de llavors no he tingut cap brot i els resultats de la darrera ressonància indiquen que no tinc lesions noves.

– Ara viu a Barcelona.

-Vaig començar a fer el màster online al Salvador, però inclou una part de pràctiques i tenia un acord amb els meus pares pel qual, si em sentia millor tornaria per acabar el màster. Podia triar entre Madrid i Barcelona i, no sé per què, vaig triar Barcelona.

– No sap per què?

-D’una banda, per la platja, però també ho vaig veure tot plegat com un nou començament, perquè la gent de la meva classe que està fent el màster el cursa a Madrid. Després de l’any que havia tingut volia fer les coses al meu ritme; jo tendeixo a comparar-me bastant i a pensar que hauria d’estar fent això o allò. Crec que va ser una bona decisió anar fent les coses al meu ritme i ara estic fent les pràctiques a mitja jornada.

– Els va explicar als seus companys que tenia esclerosi múltiple? 

-Ara sí, ja  ho puc parlar obertament, però em va costar. Si no ho parles és com si la malaltia no existís, que no passa res. Sentia que era més fàcil batallar-hi sola però quan em van donar el diagnòstic ho vaig anar parlant amb les persones més properes i va ser difícil.

– Per què?

-Perquè tu esperes dir-los que tot anirà bé, però, en aquell moment, de la malaltia no en sabia gaire res, no tenia brots i pocs símptomes i no els podia dir que tot aniria bé perquè no m’ho creia ni jo. Sentia que, en explicar-los la malaltia els traspassava els meus mals sentiments i negativitat i això m’ho feia més difícil. Tampoc m’agradava comentar-ho molt perquè no m’agrada que la gent senti llàstima per mi i que em diguin ai pobreta. Si ni jo mateixa en sento, de llàstima per mi, no necessito que me’n tingui ningú altre, encara que ho facin amb bona intenció. Al Salvador, vaig parlar amb molta gent i vaig veure moltes coses i va ser la raó per la qual vaig començar a explicar que tenia EM.

Al Salvador, la malaltia no és gaire coneguda i la majoria de la gent està mal diagnosticada o els diagnostiquen tard.

– Expliqui.

-Són cosetes que et passen i et preocupen. Al Salvador, la malaltia no és gaire coneguda i la majoria de la gent està mal diagnosticada o els diagnostiquen tard. Quan era allà i anava al metge, la meva queixa era que veia una mica borrós i tenia al costat una persona que no es podia aixecar ni podia moure les cames, i jo em quedava pensant, de què em queixo? Tinc moltíssima sort perquè he conegut a persones a qui, per desgràcia, les coses no els hi han anat igual.