Txell López: ‘Has d’aprendre a posar la malaltia a banda i no deixar que t’avanci’

Li van diagnosticar esclerosi múltiple als 30 anys…

Sí. Al principi no volia acceptar la malaltia fins que es va començar a fer evident amb dificultats a les cames, als braços i a la parla. No obstant, sempre he seguit molt les indicacions de rehabilitació i ara faig esport.

Abans de patir EM feia esport?

Molt comptades vegades. Tenia una vida molt estressant, amb uns objectius professionals com qualsevol persona de 30 anys. El tema de l’esport me’l vaig plantejar més endavant, en el moment que vaig sortir dels programes ordinaris de rehabilitació. Llavors vaig decidir apuntar-me a un gimnàs i compartir espai amb persones que estan bé i que van allà a passar l’estona.

La rehabilitació li ha anat bé?

Quan he tingut brots sempre m’ha anat molt bé.

És la rehabilitació la que l’impulsa a fer esport?

No. La rehabilitació l’associo més a la malaltia.

Llavors què l’impulsa a practicar esport?

Vaig començar en el moment en què vaig topar amb una persona, en Fredy, que no veu límits sinó possibilitats. Em va dir que podia aconseguir nedar al mar, i que no calia que fes les coses de la mateixa manera que les fa ell. En Fredy em va dir que trobaríem la manera i així ha estat.

O sigui, en Fredy va aconseguir que vostè acomplís el repte.

Ell ho ha ideat i m’ha acompanyat en el dia a dia. En el repte hi ha hagut molta feina; hi ha hagut molta gent que ha treballat amb molt poc temps perquè vam tenir pel mig el període de vacances, però també hi ha hagut una part d’estar a l’aigua i de buscar tècniques perquè jo no em cansés tant i per aconseguir la flotabilitat.

Anteriorment ja practicava natació?

Més que fer natació jugava amb l’aigua.

I com es passa de jugar amb l’aigua a nedar al mar?

Precisament perquè reien de mi perquè jugava. Jo sempre deia que el meu somni era nedar al mar i les dificultats feien que el meu somni no pogués ser real. En Fredy em deia que això no era veritat i que s’havia de trobar la manera de fer-ho. Jo tenia por d’ofegar-me perquè… què passa si no em noto les cames? Què passa si de sobte em canso?

Com es va sentir acomplint el repte?

La veritat és que hi va haver tres moments en què vaig haver de parar i donar la volta i vaig haver de descansar però, sobretot, em vaig sentir molt acompanyada i molt recolzada.

El moment més espectacular va ser quan vaig mirar enrere i vaig veure que tots els participants que, perfectament, em podien haver passat, van decidir no avançar-me i per a mi això va ser l’acte solidari del dia. Em van acompanyar i això per mi és molt necessari en la malaltia.

Jo no puc fer el que pot fer una altra persona i, per aquest motiu, que es respecti el meu ritme i que les persones estiguin al meu costat és el millor exemple. I això ha passat al repte i de manera espontània.

Vol continuar fent reptes?

I tant. El següent serà la bicicleta. He estat provant la bicicleta i estem buscant un model que em vagi bé.

Coneix altres persones amb EM amb qui pugui compartir aquests reptes?

Al repte vaig conèixer dos nois amb EM que s’havien inscrit i m’encantaria fer coses junts amb ells, amb un equip. Vull aconseguir participar en el món dels altres, de les persones que no tenen EM, però dins els nostres límits i en les nostres distàncies.

Quin consell donaria a altres persones amb EM?

Aconsellar és molt fàcil i d’entrada s’ha d’escoltar què necessita aquella persona per poder afrontar la malaltia. La persona que té la malaltia s’ha d’atrevir a demanar sense vergonya, perquè la malaltia està a la nostra vida i ja està, és així. Has d’aprendre a posar la malaltia a banda i no deixar que t’avanci, ni que et prengui la identitat. La malaltia no pot impedir que deixis de ser tu. És un procés llarg. I una altra cosa és l’ajuda psicològica, que és molt necessària.

Què vol dir?

Ningú no està preparat per tenir Esclerosi Múltiple, i per això l’ajuda psicològica és important. Quan apareix un brot confies en la medicina, fas la rehabilitació que et toca i tornes a aprendre a caminar i a agafar les coses, però penso que un pot reflexionar molt amb com d’afortunats som amb tot el que tenim a la vida. A mi la malaltia m’ho ha permès. He donat la volta als meus valors que abans estaven bastant equivocats però sobretot he après a continuar somiant. No podem permetre que la malaltia ens robi els somnis.