La FEM et desitja bones festes

Que vinguin, també, les alegries

Crec que tothom estarà d’acord que el 2020 ha estat un mal any. Sense concessions. Sense excepcions. A tot el món. L’any que passarà a la història com l’any de la pandèmia o l’any del coronavirus o fins i tot, l’any de la covid-19. Termes que fa tan sols uns mesos no havíem pronunciat mai. Hem vist com coses que passen lluny d’aquí, coses que passen als altres (com les guerres, com les revoltes) ens han passat a nosaltres. Exacte, com aquella altra vegada, la del diagnòstic, que també ens va passar a nosaltres. I no ens ho podíem creure. I ens en vam sortir. Més o menys. Amb seqüeles. Igual que ara.

En canvi, ara estem menys sols en aquest patir perquè per algun motiu es diu pandèmia, perquè passa a tot el món, i ens agafa entrenats en l’art de ballar amb la incertesa (hi ha qui l’acaba de descobrir en no saber si podrà celebrar la boda amb tots els convidats o si tindrà feina el mes que ve).

El coronavirus és una desgràcia que ens ha agafat per sorpresa, que ens ha complicat la vida; ens l’ha empitjorat, és evident. Per la majoria de persones amb EM és un perill afegit, és una incomoditat més dintre les incomoditats que ens imposa la malaltia. Però precisament per això, per aquesta destresa que hem desenvolupat de no fer gaires plans, d’anar vivint al dia, de valorar els moments especials, els dies bons, la bona companyia, el coronavirus no ens ha agafat tan desprevinguts.

Ja hem demostrat sobradament que el centre de les nostres vides no són les malalties, són ni més ni menys que les nostres vides. I els entrebancs, que vinguin si volen, què hi farem, tenim experiència en això de capejar-los. I que vinguin, també, si volen, les alegries, que vinguin, que tenim talent per viure-les. Això també.

Maria Climent