Yolanda Aparicio: ‘Ara estic bé i sóc molt independent però en alguns moments m’he vist molt dependent i sóc conscient que això pot tornar a passar’

Com va ser el diagnòstic?

No ho vaig veure a venir. Feia un any que havia tingut la meva filla i tenia molts símptomes però jo els relacionava amb la maternitat.

Què vol dir?

Vaig estar donant el pit a la meva filla fins els 11 mesos. Ara he sabut que donar el pit és una protecció natural. Quan vaig deixar de fer-ho, van començar a aparèixer tots els símptomes.

Què va passar?

Doncs, és clar, tens una nena petita i t’aixeques durant les nits i, per tant, estàs cansada i esgotada, i jo em pensava que això era la causa del cansament que tothom diu que es té quan es té un nen petit, i com que no ho havia experimentat abans… He arribat a no tenir forces ni per agafar la meva filla. També atribuïa la incontinència al fet d’acabar de ser mare. Em feia molt de mal el braç i les cervicals però m’ho vaig tirar a l’esquena, em vaig comprar una manta elèctrica i vaig canviar els coixins. Després vaig començar a anar a una massatgista.

I?

Fins que la noia que em feia els massatges em va comentar que ja no podia fer res més per mi i que m’ho fes mirar… Em feia tant de mal el braç esquerre, que vaig estar un mes prenent antiinflamatoris i ibuprofens, i també m’hi posava la manta elèctrica, però em seguia fent tant de mal … Al final, un dia a la feina em van dir allò de: “i per què no vas al metge?”.

I ho va fer?

Sí, vaig demanar hora al traumatòleg, i li hauria de fer un monument.

Per què?

Li vaig explicar la meva simptomatologia i em va dir que havia de fer-me una ressonància magnètica. En aquell moment, sincerament, vaig pensar que estava sonat. Per què hauria de fer-me una ressonància magnètica? Jo em pensava que era normal no tenir forces perquè a les nits gairebé no dormia. Vaig trobar que era una mica exagerat però com que sóc una persona complidora me la vaig anar a fer. I a partir de llavors, va ser una rere l’altra. Fins a quatre, me n’he fet.

I mentre es feia les ressonàncies mai va pensar…

No.

I quan li diuen la paraula esclerosi múltiple?

Em vaig posar a plorar, i encara bo que aquell dia el meu marit m’havia acompanyat al metge en cotxe… perquè sóc una persona molt independent i fins llavors tot ho havia fet sola.

Sabia alguna cosa de l’esclerosi múltiple?

Coneixia la mare d’una persona que tenia esclerosi múltiple. És una senyora gran i té l’esclerosi bastant avançada, i és clar, és un drama.

Què va passar després del diagnòstic?

He passat un primer any molt bèstia. No m’he trobat gens bé i només he faltat dos dies a la feina: el dia del diagnòstic i el dia que em van fer la punció lumbar i havia de fer repòs. M’he trobat molt malament però em negava a no poder tirar endavant. He passat un any complicat i he de dir que la Fundació Esclerosi Múltiple ha estat per mi una gran ajuda pel suport que m’ha donat.

Com la va descobrir?

A través d’una coneguda, perquè jo volia relacionar-me amb persones amb esclerosi múltiple que estiguessin passant pel mateix que jo; pensava que eren les úniques que podrien entendre el que em passava. Vaig trucar per telèfon i vaig parlar amb la treballadora social, que em va donar una atenció exquisida… i la psicòloga també ha estat de gran ajuda.

Ha passat per algun brot que l’hagi afectat molt?

Quan em van diagnosticar, els metges em van donar la medicació i em van dir que al cap d’un any farien una valoració, però el mes d’agost vaig tenir un brot molt agut. Ho vaig passar fatal i em van canviar la medicació.

I com li ha anat el canvi?

Quan vaig tenir el brot em vaig plantejar que no podia ni volia continuar igual, i em vaig dir que faria tots els possibles per canviar tot allò que estigués a les meves mans.

I què va fer?

Vaig parlar amb el meu cap i vaig plantejar-li de treballar només de matins. Em va dir que era impossible i per això mateix vaig plegar.

On treballava?

Era auxiliar administrativa i recepcionista en una clínica dental. Treballava tres tardes a la setmana, acabava a les 8 tocades, arribava molt tard a casa i em trobava que la meva filla ja estava dormint. Eren tres tardes amb un ritme frenètic i no em convenia ni treballar tres tardes ni fer-ho a aquell ritme.

Va explicar a la seva feina que tenia EM?

Sí.

Va ser valenta.

Sóc molt valenta i no sé si també inconscient. Llavors no tenia el certificat de discapacitat i no sabia que podria acabar treballant en un Centre Especial de Treball, i això em preocupava molt perquè em pensava que amb una malaltia com la meva hauria de faltar sovint a la feina per anar al metge.

Com es troba ara?

He fet tot el que he pogut per canviar allò que estava a les meves mans, i crec que gràcies a aquests canvis potser també em trobo millor. He canviat el meu dia a dia, la meva feina, els meus horaris, porto una alimentació més equilibrada i puc anar a dormir més aviat. Tot això m’ajuda. Ho he aconseguit. També he hagut de fer un canvi mental, he obert moltíssim la ment per a poder relativitzar les coses, aspectes que abans eren molt importants i que ara ja no ho són tant. Ara estic bé i sóc molt independent, però en alguns moments m’he vist molt dependent i sóc molt conscient que això pot tornar a passar.

Hi pensa?

Sí, no me’n puc oblidar perquè és tot molt recent.