Teo Crespo: “Ara puc lluitar amb mans i peus contra l’esclerosi”

Com et van diagnosticar?

El juny del 2007, teòricament, vaig tenir un ictus. Vaig estar vuit dies ingressat i em van donar l’alta perquè no van trobar cap seqüela ni res.

I què va passar després?

Vaig estar nou anys amb símptomes. Tenia incontinència, em van mirar la pròstata i em van dir que més o menys estava bé. Tenia dolors a la cama, em van fer proves i també em van dir que tot estava correcte. I jo pensava: si estic catorze hores assegut al taxi, com no m’han de fer mal les cames! Se m’adormien les mans i pensava que era normal, que de tant conduir m’afectava les cervicals, el coll i les mans. Vaig anar a l’osteòpata, a l’acupuntor, em feia massatges… però va arribar un moment que els símptomes es repetien massa sovint.

Quan et van fer proves més específiques?

Em van fer una ressonància, però em van trucar de seguida perquè l’havien de repetir amb contrast: hi havia coses que no veien clares. Em van repetir la prova i vaig rebre el diagnòstic el 2016.

Com vas viure el diagnòstic d’esclerosi múltiple?

Em vaig enfonsar. Quan et diuen “esclerosi múltiple”, el primer que et ve al cap és la cadira de rodes. En aquell moment no saps quanta gent la té ni exactament què és, perquè és una condició molt desconeguda. Per això jo sempre intento explicar-la. A vegades explico a algú què és l’esclerosi múltiple i, al cap de tres anys, em tornen a veure i em diuen que vaig coix. I penso: “És clar, si ja ho estava fa tres anys, ara millor no estaré; i si ho estic, és que han trobat la solució!”. Molta gent em pregunta si és una malaltia dels ossos. D’altres em diuen que em veuen molt bé, i jo, que sempre intento ser rialler, penso: “Si jo t’expliqués…”.

Entre el 2007 i el 2016, la malaltia va anar avançant?

Sí. Durant aquest temps vaig passar d’una EM primària a una secundària, i després a una secundària progressiva. Ara és una lluita de fons. Sé que guanyaré batalles, però perdré la guerra.

Què vols dir amb això?

El pitjor de l’EM no és la part física, perquè aquesta la pots mig controlar, sinó quan l’EM puja al pensament, al “terrat”, com dic jo. Això ja és una altra pel·lícula. Sempre he estat molt positiu, dic sí a tot i m’atreveixo amb tot. Però amb l’EM has de renunciar a una part de la teva vida. És un dol, però en el meu cas és un dol progressiu. Avui em trobo de fàbula, demà em desperto pensant que serà igual i ja no ho és. Pot ser un dia desastrós, i tornes enrere a la pantalla anterior.

Has fet teràpia per gestionar-ho?

Sí, vaig estar en teràpia els tres primers anys després del diagnòstic, perquè no assimilava el dol. Pensava que el tenia superat, però en el meu cas el dol truca sovint a la porta, torna cada dos per tres. Jo dic que per a tots els símptomes hi ha un xarop, però pel “coco”… El cap és una centrifugadora que funciona pel seu compte i només genera pensaments negatius. Per a mi aquesta part és molt important.

Com vas afrontar el diagnòstic al principi?

Intentant fer vida normal.

I vas continuar treballant de taxista?

Sí, he estat treballant fins aquest any, que és quan he agafat la baixa.

Et va costar deixar-ho?

Molt. Deixar de treballar era com una mutilació. A sobre que no tenia salut, em retirava també de la vida laboral. Quan deia a la gent que agafava la baixa, tothom em deia “molt bé”, però jo estava trist, perquè sentia que la malaltia havia guanyat una mica més de terreny, que es menjava una altra part de la meva vida.

Però suposo que ja no podies més.

Exacte. Cada cop feia menys hores i estava més cansat. La fatiga era diària. Feia de taxista a Barcelona, amb tot l’estrès que això comporta. Al principi, quan treballava cinc o sis hores, ja em trobava malament. Va arribar un punt que amb només dues hores de conduir ja no podia més.

Com et trobes ara que has deixat de treballar?

Soc l’amo del meu temps. Ara faig vida pensant en el meu cos, en trobar-me bé. He fet rehabilitació al Cemcat, teràpia a la Fundació, mindfulness, marxa nòrdica… i he fet més bicicleta que mai a la meva vida, perquè m’agrada molt.

La bicicleta t’ha ajudat?

Sí. De fet, vam anar al neuròleg amb la meva dona perquè ella deia que no era bo que fes tanta bicicleta, i el neuròleg va dir que, si no fos per això, ja aniria amb cadira de rodes. L’esport m’ajuda molt. Des d’aquell dia tinc carta lliure! De set dies a la setmana, només un no surto. Formo part d’un equip que es diu Génesis, de ciclisme inclusiu, on hi ha persones amb i sense discapacitat. Surto amb gent que li falta una cama o un braç. A mi em falla una cama i una mica el braç, però corro amb persones que no tenen ni braç ni cama i no les puc seguir! I això et fa canviar el xip: penses “si ells poden amb una cama, jo que en tinc una i mitja haig de poder”.

Ara deus valorar més no treballar.

Sí, estic content perquè he guanyat qualitat de vida. Si tens fatiga i has de treballar, treballes igual, però si tens fatiga i ets a casa, pots escoltar el teu cos i descansar.

Et trobes millor des que no treballes?

Sí, estic més tranquil amb mi mateix. Puc fer el que em demanen el cap i el cos. Ara puc lluitar amb mans i peus contra l’esclerosi i plantar-li cara. Ja no tinc l’excusa de no tenir temps. Ara bé, quan perdo em fot. Aquesta malaltia és punyetera. He tingut dos dols.

Què vols dir amb dos dols?

Sí. Fa un any li van diagnosticar EM al meu fill, i això ha estat el més dur. Sé que no en soc culpable, però fa mal.

Com es troba ell?

Bé. A diferència de mi, ell va tenir el diagnòstic i el tractament en tres mesos. Té 26 anys i, a l’última ressonància, tot ha sortit bé. Però amb aquesta malaltia ja se sap: hi ha gent que fa maratons i després acaba motoritzada.

Has canviat també l’alimentació?

Sí. Des que no treballo, molt millor, perquè dino a casa i puc controlar què menjo. Abans parava un moment i menjava qualsevol cosa.

Et sents guanyador d’aquesta batalla?

Sí, crec que sí. L’EM ha notat la diferència. Abans semblava el timbaler del Bruc i ara hi ha un exèrcit per plantar-li cara. Recomano deixar de treballar si tens l’opció de dedicar-te a tu mateix. De fet, altres persones que han agafat la baixa també ho diuen: amb això hi surts guanyant. Sé que, si ara hagués de tornar a treballar, perdria tot el que he guanyat en aquest temps.