Sara Benedicto: ‘Ara tinc una vida normal, la meva vida d’abans del diagnòstic també era normal però era diferent’

Com va ser el diagnòstic?

Vaig tenir un brot molt petit, se m’adormia la meitat de la cara i el braç. Em van dir que es tractava d’un cop d’estrès a causa dels nervis i em van donar unes pastilles. Vaig estar bé de seguida, però al cap d’un mes vaig tenir un brot molt gran i a la feina vaig començar a perdre l’equilibri.

De què treballa?

Treballo en una perfumeria. Sóc segona responsable i faig tasques molt variades: des d’atenció al client, assessorament de maquillatge, cosmètica però també de neteja, de treure comanda… Perdia l’equilibri quan m’ajupia. Les meves companyes em deien que m’ho havia de fer mirar.

I ho va fer?

M’estaven passant coses que mai m’havien passat. Uns símptomes que no sabia associar a res. Vaig anar al metge i em van fer una analítica. Em van dir que tenia anèmia i astènia primaveral i em van donar Pharmaton Complex. La qüestió és que aquella setmana, en 3 dies, els símptomes van ser molt bèsties i vaig anar a urgències. Vaig estar ingressada durant tota una setmana.

I la van diagnosticar?

Passada una setmana em van dir que tenia esclerosi múltiple.

I què va passar?

La baixa del meu metge de capçalera ja deia que el diagnòstic era esclerosi múltiple. Jo ho vaig veure quan estava ingressada. No sabia ni què era, n’havia sentit a parlar i prou i el meu pare, per no espantar-me, va dir que això ho tenia gairebé tothom. Recordo aquell temps de forma borrosa, és com si tingués un núvol a sobre.

Va acceptar la malaltia?

Al principi no m’ho creia. Vam buscar una segona opinió. Sempre penses que al final t’avisaran i et diran que no tens esclerosi múltiple sinó una altra cosa. Un cop confirmat el diagnòstic em vaig exigir trobar-me bé, però havia tingut un brot molt fort. En una setmana havia perdut la capacitat d’escriure i caminar i la recuperació va ser molt lenta. Al cap d’un mes i mig vaig tornar a la feina sense estar del tot recuperada, però tenia la sensació que si tornava a la rutina el meu cos reaccionaria.

La baixa del meu metge de capçalera ja deia que el diagnòstic era esclerosi múltiple. No sabia ni què era, n’havia sentit a parlar i prou i el meu pare, per no espantar-me, va dir que això ho tenia gairebé tothom

Com la van rebre a la feina?

No s’esperaven que tornés tan ràpid. He tingut molta sort perquè a la feina em coneixien perfectament. Els meus companys em van acompanyar des del diagnòstic i no va ser complicat dir-ho perquè ho sabien tot. Em van donar facilitats per si em trobava malament o havia d’anar al metge. De seguida vaig agafar una reducció de jornada i no va suposar cap problema. Ara bé, el que va passar és que vaig caure en una depressió perquè no em coneixia a mi mateixa.

Què vol dir?

Em pensava que ja no era la persona que era abans i no recordava els somnis i metes que tenia abans del diagnòstic. Era com si fos una persona totalment diferent i sentia una pèrdua, un dol per una persona que s’havia mort. Intentava fer les coses que feia abans i tot eren límits. Pensava que no podria fer-les mai més. Sentia molta ràbia… Vaig tenir problemes a la feina amb les meves companyes. Per sort, elles em coneixien i m’han ajudat i acompanyat.

He tingut molta sort perquè a la feina em coneixien perfectament. Em van donar facilitats per si em trobava malament o havia d’anar al metge

Com se n’ha sortit?

El més important és adonar-te que necessites ajuda i encara més important és demanar-la i buscar-la. No m’he sentit mai tan orgullosa com després d’haver fet l’esforç per trobar-me bé, perquè el més fàcil hagués estat dir que em trobava fatal i que no volia fer res. Vaig passar uns mesos així, però des que vaig demanar ajuda tot ha anat molt bé. Ara estic amb una psicòloga que és com una entrenadora personal i que m’ha ajudat molt a fer diferents passos molt pautats.

Vostè participa en un grup de joves amb esclerosi múltiple.

Em va molt bé. Pots llegir molt per internet però al final quan et trobes en una habitació amb més gent igual que tu i tots diagnosticats des de fa molt poc… T’adones que ells han passat el mateix procés que tu. Un diagnòstic que no t’esperaves i de passar per un procés per trobar-te bé. Tots tenim en comú que ens volem trobar bé i compartim molt.

No m’he sentit mai tan orgullosa com després d’haver fet l’esforç per trobar-me bé, perquè el més fàcil hagués estat dir que em trobava fatal i que no volia fer res

Abans del grup coneixia a d’altres persones amb esclerosi múltiple?

No directament, però és pitjor perquè sents comentaris que diuen que algú conegut també té esclerosi múltiple però fa vida normal. I jo quan sentia aquests comentaris m’enfadava i pensava que era impossible tenir una vida normal. Amb perspectiva veig que en realitat m’equivocava perquè jo ara tinc una vida normal. La meva vida d’abans també ho era però de manera diferent. Ara tinc la mateixa vida, però m’he d’organitzar d’una altra manera i dosificar l’esforç.

Què ha après de la malaltia?