Revisió dels aspectes emocionals i neuropsicològics en l’EM

Es presenten habitualment en forma de: Depressió: els estudis indiquen una prevalença d’aquest símptoma d’entre el 20% i el 54% de les persones amb EM, però la dada més rellevant és que només un 44% d’ells reben tractament (Stiegert, 2005; Alarcia, 2004). Quant als principals elements predictors que han evidenciat l’aparició d’aquest trastorn, aquests són la càrrega de les lesions, l’atròfia (Feinstein, 2004) i la presència de fatiga, que multiplicava per 5,9 la probabilitat de patir depressió (Alarcia, 2004), la qual cosa era més comú en les recidives (José, 2008). En canvi, la depressió no es relaciona amb la discapacitat neurològica mesurada amb l’escala EDSS (Alarcia, 2004) ni millora després d’un any de tractament amb interferó (José, 2008). Així mateix, el risc de mort per suïcidi en EM és 7,5 vegades superior al de la població general (Stiegert, 2005). Ansietat: aquest és un símptoma freqüent en EM amb una prevalença de fins al 44% (Chaharoui, 2008). S’associa habitualment al moment del diagnòstic, tant en persones diagnosticades (34%), com en les seves parelles (40%) (Jansens, 2003). Tanmateix, la seva incidència s’ha estudiat menys que la depressió. Alexitímia: dificultat per identificar i expressar verbalment les emocions pròpies. Aquest símptoma és freqüent en EM. El pateixen al voltant del 42% de les persones com EM i, al mateix temps, s’associa a nivells alts d’ansietat i depressió (Chaharoui, 2008). Bodini, en un estudi realitzat el 2007, va descobrir que els nivells més alts de fatiga i depressió els patien els pacients alexitímics. Trastorns psiquiàtrics: encara que no és habitual, en el debut d’un cas d’EM amb símptomes psiquiàtrics aguts es poden trobar lesions al lòbul frontal en RNM (Blanc, 2010). La labilitat emocional, el riure i el plor descontrolats o que no s’adeqüen a la situació són símptomes per als què no existeix tractament farmacològic d’eficàcia provada i, a més, produeixen un greu deteriorament en el funcionament social i laboral (Brooks, 2007). L’eufòria és un canvi de personalitat que es relaciona amb l’atròfia cerebral, associada a un empitjorament cognitiu de la malaltia i a la seva progressió general. La incidència d’aquests trastorns és baixa i possiblement atribuïble al deteriorament cognitiu, però són indubtablement elements que prediuen l’empitjorament de la qualitat de vida i de la sobrecàrrega del cuidador (Benedict, 2004).

És menys habitual observar l’efecte de la malaltia, sobretot, en el sistema familiar. Diferents estudis ens mostren l’efecte de la malaltia sobre persones malaltes i les seves famílies. A les parelles de persones afectades d’EM que prenen el rol de cuidador principal informal és molt habitual la presència de sobrecàrrega.

Yahav va comparar el 2007 a 56 fills (d’entre 18 i 20 anys) de pares amb EM i un grup de control format per 156 nens de pares no malalts. Els descendents de pares amb EM van presentar majors nivells de depressió o ansietat i major grau d’ansietat de separació. Alguns estudis esperaven identificar els factors de risc que farien més vulnerable un sistema familiar (Maguet, 2004; Hakim, 2000; Knight, 1997). Aquests destaquen la presència de discapacitat, alteracions cognitives i trastorns de conducta en la persona afectada com els factors rellevants per explicar la càrrega del cuidador. D’altra banda, Aymerich, el 2001, va mesurar la qualitat de vida relacionada amb la salut (QVRS) sobre una mostra de 705 malalts d’EM i 551 familiars. Aquests presentaven una QVRS inferior a la de la població general i un increment del 10% de trastorns emocionals per sobre de la taxa de la població normal. El 2007, la Multiple Sclerosis Internatinal Federation (MSIF) va realitzar una enquesta a 174 persones (64 cuidadors i 106 persones amb EM), i es van identificar canvis negatius en la relació de parella quan la persona malalta requeria més atenció. A més, mentre el 91% dels cuidadors percebien que donaven suport emocional als seus familiars malalts, només el 3% de les persones malaltes tenia la sensació de rebre realment aquest suport emocional per part dels seus familiars.

A partir de l’evidència que la malaltia, des de l’inici, no la pateix únicament qui és diagnosticat, sinó que és tot el sistema familiar qui haurà de gestionar situacions imprevistes de gran capacitat desorganitzadora, les actuacions que han de proposar els recursos sociosanitaris s’han de dirigir a evitar, en la mesura que això sigui possible, la claudicació del sistema familiar.

Alteracions cognitives: pel que fa als aspectes neuropsicològics en EM, cal destacar les alteracions cognitives. Aquestes representen la pèrdua o alteració de les funcions mentals, com ara la memòria, l’orientació, el llenguatge, el reconeixement visual o la conducta. Aquesta pèrdua interfereix en l’activitat i en la interacció social de la persona afectada. En el cas de persones amb Esclerosi Múltiple (EM), aquestes tenen una prevalença entre el 50% i el 65% dels pacients tractats en centres. El 2006, la National Sclerosis Multiple Society va assenyalar que un 40% dels pacients experimentava un lleuger canvi cognitiu, mentre que prop del 10% patia alteracions de moderades a severes al llarg de la seva vida. Nombrosos estudis han investigat aquest fenomen segons diferents variables (curs clínic, tractament, relacionat amb l’estat d’ànim, etc.), encara que tots els estudis assenyalen que les alteracions cognitives són, de més a menys freqüents, problemes en l’atenció i en la concentració, la reducció de la velocitat del processament de la informació, i altres dificultats relacionades amb la memòria, la fluïdesa verbal, les funcions executives, visuoespacials, visuoperceptives i amb el llenguatge. Autores: Dolors Sans i Inma Sanz. Psicòlogues de l’Hospital de Dia “Mas Sabater” de Reus (Tarragona).