Montse Cervantes: “M’estava dutxant i no em vaig poder esbandir perquè m’enrampava”

– Com va començar tot?  

Fa 8 anys, el 2017. El dia del meu sant, el 27 d’abril, tenia la sensació d’una rampa a darrere de la cuixa i no li vaig donar importància. L’1 de maig fèiem una festa sorpresa i a l’hora de recollir, netejant els estris que havíem fet servir, li dic a la meva amiga no em posis l’aigua bullent i ella em va dir que estava freda. Aquí va ser on vaig posar la mà dreta i estava freda i quan posava l’esquerra era com si m’enrampés. Em vaig començar a preocupar. Anava fent aquesta prova i cada cop la sensació de rampa era més forta. Vaig trucar al 061 i em van demanar que em fes unes proves jo mateixa i que anés al metge de capçalera. No li van donar importància i a mi em van deixar més tranquil·la, tot i que jo veia que el que em passava no era normal. Després vaig anar al CAP i em van derivar a l’hospital amb un informe.

– Vas llegir l’informe pel camí?

No, hi anava sola i conduïa jo. Vaig anar a urgències i vaig dir que m’havien dit que m’havia de veure un neuròleg i vaig començar malament perquè la persona que feia el clivatge em va dir que em veuria el professional que a ella li semblés. Em van deixar ingressada dos dies. Recordo que quan em vaig dutxar no em vaig poder esbandir el cap perquè m’enrampava molt. Al costat esquerre tenia un dolor terrible. Després de dos dies em van deixar sortir, però m’anaven fent proves i al final va arribar el diagnòstic.

– I mentrestant, quan no sabies que tenies EM, què pensaves que tenies?

Soc una persona bastant positiva, sabia que tenia alguna cosa, però els metges em van dir: per ser un ictus tot això va molt lent i per ser un tumor tot això va molt de pressa.

– Com vas rebre el diagnòstic?

Hi vaig anar amb el meu germà i la doctora em va dir que tenia EM i li vaig dir ah d’acord. I el meu germà em preguntava què vols dir ah, d’acord? I jo li vaig dir que si fos ELA seria un diagnòstic letal i em podria preocupar més o un tumor, perquè a la família ja tenim, per desgràcia, persones que han marxat amb aquesta malaltia.

– Què vas fer després de rebre el diagnòstic?

El primer que vaig fer va ser trucar a en Miquel Buch [llavors alcalde de Premià]. Vam fer un cafè. És tot el que vaig fer i preguntar sobre l’esclerosi múltiple. Sembla que no, però una xerrada amb algú que tingui esclerosi múltiple t’ajuda més que no pas buscar informació per internet.

– Vas buscar informació sobre l’EM?

Mai, em deixo portar.

– Et vas recuperar del brot?

Sí, al cap d’un mes em va anar marxant i em van donar una medicació. M’havia de punxar cada 15 dies. Em quedaven uns blaus negres… però el problema era que 24 hores després de posar-me la injecció era com si tingués una grip. Així que em punxava el divendres a la nit per poder treballar dissabte i el diumenge em quedava tirada al sofà tot el dia. Em van canviar la medicació. Em van donar unes pastilles que em feien agafar fogots i em trobava molt i molt cansada. Em va deixar sense defenses. Van aturar la medicació i ara ja en tinc una altra.

– Quins símptomes tens ara?

El que no he pogut remuntar és la fatiga. Soc regidora de l’Ajuntament d’Argentona i tinc la meva feina en una òptica on faig 40 hores a la setmana. A l’Ajuntament porto festes. Abans podia agafar dues tanques a cada braç. Ara no puc, no tinc força. A vegades em costa obrir una simple ampolla i això no m’havia passat mai. Tinc símptomes que no es veuen. Ara fa uns dies que noto que tinc rigidesa en els dits de la mà dreta.

– Però pots fer vida normal?

La puc anar fent, però sí que és veritat que necessito els meus descansos. Buscar un raconet i estirar-me de tant en tant. Em costa descansar, de vegades m’ajudo d’alguna infusió d’herbes. Quan em llevo, després de descansar, tinc sensació de renovació encara que després passat un parell d’hores torni a estar cansada.

– Ets regidora de festes, mobilitat, gent gran, joventut i serveis socials. El fet de tenir EM et fa ser més empàtica?

Sempre he estat empàtica amb la gent, sobretot amb la més dèbil. La gent gran és molt empàtica amb mi. Quan em veuen em conviden a seure. L’empatia hi ha de ser perquè la majoria d’aquesta gent gran són els nostres pares.

– Com et vas implicar en el Mulla’t?

El gener del 2017 era regidora d’esports i vaig preguntar per què vam deixar de fer el Mulla’t a Argentona i em van dir que des de la Fundació ens demanaven voluntariat. I vaig dir doncs aquest any el farem! Va ser totalment premonitori perquè això va ser el gener i em van diagnosticar el maig quan ja estàvem inscrits. No m’ho podia creure! Arran d’aquí vam començar amb el Mulla’t amb un grup d’amigues meves que eren les voluntàries. El segon any de la pandèmia recordo que vam posar la parada del Mulla’t i van acostar-se dues persones per separat per demanar-nos per què fèiem el Mulla’t. Els hi vaig que estàvem solidaritzades amb la causa i ens van demanar si alguna de nosaltres teníem esclerosi. I vaig dir que jo. Elles no s’ho podien creure perquè tenen més afectada la mobilitat i una d’elles va començar a sumar-s’hi i també ens ajuda. Ara al poble, que jo sàpiga, hi ha set persones amb esclerosi múltiple.

– Què suposa per a tu el Mulla’t?

És una manera de col·laborar amb una causa que abans m’era aliena i ara em toca de ple. L’Ajuntament ens cedeix la piscina, el socorrista… és una moguda i a més fem el Mulla’t de nit per no trencar la dinàmica de la piscina municipal. Posem música i fins ara cada any hem fet un espectacle de natació sincronitzada, també fem un sorteig. A les 10 de la nit es para la música i fem el salt amb un compte enrere i ens tirem a l’aigua és molt xulo! Banyar-se a la nit té el seu què, amb la piscina il·luminada, la música…