Mònica Morales: ‘A les persones que han de passar per aquest procés els transmeto tranquil·litat’

Té 37 anys i en fa 10 que va ser diagnosticada amb esclerosi múltiple però la malaltia li permet fer una vida normal. Treballa al Centre Especial de Treball Sifu i està convençuda que cuidar-se a si mateixa i portar una vida tranquil·la té efectes positius en la seva salut, motiu pel qual segueix aquesta premissa al peu de la lletra.

–Li van detectar esclerosi múltiple fa deu anys.

–Sí, el primer símptoma el vaig notar a l’Àfrica. M’estava dutxant en un lloc idíl·lic i me’n vaig adonar que no tenia sensibilitat en una cama, però com que m’havia posat les vacunes per anar l’Àfrica vaig pensar que aquell n’era el motiu. Passades les vacances vaig tornar al gimnàs, i un dia, mentre feia aeròbic amb peses, vaig adonar-me que amb una mà podia alçar la pesa perfectament però que amb l’altra se’m torçava. Ho vaig atribuir a un torçament del canell i vaig anar al metge de capçalera.

–I doncs.

 

–Em va dir que no tenia res al canell i em va recomanar anar al neuròleg. I jo vaig pensar, al neuròleg? Em va estranyar molt. Però hi vaig anar. Ell em va dir que em toqués el nas, que caminés recte… em va fer una revisió completa. Quan va acabar em va dir que estava perfecta però que em farien una ressonància magnètica.

 

–I què va fer.

 

–Vaig començar a investigar, a consultar llibres de la biblioteca… A mi la informació em dóna tranquil·litat, saber a què m’enfronto em tranquil·litza. I vaig veure que tenia esclerosi múltiple, que era una malaltia degenerativa, però que no em moriria. També vaig descobrir que podria tenir fills, perquè llavors jo tenia 26 anys i per mi era un tema important. Quan em van donar els resultats ja sabia que tenia esclerosi múltiple perquè els símptomes coincidien.

 

–Han passat 10 anys. Amb la seva experiència, què li diria a una persona que fa poc que ha estat diagnosticada.

–A les persones que han de passar per aquest procés els transmeto tranquil·litat. Durant aquests 10 anys, quan pitjor ho he passat ha estat quan he tingut alguna crisi personal i estrès. Sobretot, era quan semblava que sortís del meu camí, i llavors em venien els pitjors brots. Ara mateix estic en un moment molt tranquil de la meva vida. Estic super bé. Això sí, si tinc estrès emocional o de feina, tan bon punt començo a sentir-lo, se’m desenvolupa un brot.

 

–Com porta la malaltia?

 

–En general, les persones amb esclerosi múltiple tenim tendència a ser victimistes i això no aporta res de bo. En el meu cas, he après a no fer-me la víctima, a agafar forces, i si no puc fer alguna cosa, doncs en faig una altra. De vegades, he intentat amagar els brots a la meva mare per no fer-la patir. Perquè aquesta és “la meva malaltia”. Hi ha gent que té malalties molt més greus que la nostra. De fet, ara fa un mes vaig tenir un brot que em va deixar la boca torçada. Però vaig anar al naturòpata, he fet reflexologia, he pres herbes xineses per a la musculatura… Estic bé.

 

–Té algun parent amb esclerosi múltiple.

 

–No. Però ja coneixia què representa tenir una discapacitat perquè la meva mare és sorda i sense els aparells no hi sent i queda aïllada del món.

 

–Què l’ajuda a conviure amb la malaltia?

–Faig ioga. Per a mi és molt important perquè em permet estirar el cos i mobilitzar totes les àrees del meu organisme; intento meditar, intento fer respiracions i portar una vida tranquil·la… i també aprofitar les coses bones que la societat ens ofereix.

 

–Fa ioga arran de la malaltia o en feia abans.

 

–No, abans del diagnòstic ja practicava tècniques de meditació. I he de dir que m’han ajudat molt.

 

–Explica a la gent que té EM?

 

–Sí, sí, i de vegades se sorprenen perquè em veuen bé.

 

–Durant aquest període ha tingut un fill.

–Jo volia ser mare. Vaig deixar la medicació un desembre i al gener vaig quedar embarassada. Tot va anar molt bé i vaig poder complir el somni de tenir un fill i de donar-li de mamar.

–Treballa en un Centre Especial de Treball. Com va fer aquest pas?

 

–Em va costar fer-lo perquè jo no volia dir a l’univers que estava malalta; era com si m’estigués fent la víctima. Però la meva mare em va dir que la societat m’oferia la possibilitat de treballar en un Centre Especial de Treball, que hi havia eines que em donaven avantatges fiscals amb l’IRPF o amb la declaració de renda… perquè tinc un 44% de discapacitat.

 

–Abans de treballar al Centre Especial de Treball, on treballava?

 

–Treballava en una constructora de cases d’alt standing, però amb l’arribada de la crisi va tancar i vaig pensar que llavors podria estar més temps amb el meu fill. Vaig dedicar-me un any a ell, i mentrestant, vaig mantenir-me activa i vaig estudiar un postgrau de mediació. Abans havia estudiat relacions laborals per ajudar els treballadors; m’agraden les feines que ajuden a la gent, i a través de la mediació de conflictes s’aprèn que les coses se solucionen parlant. Quan vaig acabar els estudis va ser quan la meva mare em va convèncer perquè anés a un Centre Especial de Treball.

 

Heu d'iniciar la sessió per comentar.

Tens un compte? Inicia la sessió ara!

Vols crear el teu compte? Inscriu-te ara!