Mireia Torres: “Amb la medicació he tornat a ser jo”

– Com et diagnostiquen?

Estava de viatge a l’estiu del 2024 i notava que em passava una cosa rara, que caminava estrany, que no sentia gaire bé les cames.

– Tenies altres símptomes?

No. Ho vaig atribuir a l’estrès perquè treballava i estudiava. Ja em passava abans d’anar de viatge, quan sortia a caminar per Barcelona. Anava de costat, m’havia d’aturar, em cansava… Però a l’estiu, quan ja no tenia estrès i estava més descansada, em seguia passant. No entenia per què.

– Vas anar al metge?

Quan vaig tornar del viatge, hi vaig anar a explicar que notava coses rares. Em van començar a fer proves. Va coincidir que vaig anar a fer un projecte audiovisual als camps de refugiats del Sàhara Occidental i allà vaig tenir un brot que em va obligar a tornar. Quan vaig arribar ja tenia els resultats de les proves: esclerosi múltiple.

– Com t’ho vas prendre?

Va ser un xoc brutal. Vaig haver de deixar el projecte del Sàhara Occidental. Tothom estava preocupat per mi i vaig plorar moltíssim. Ho vaig portar malament. Va ser tot molt ràpid: de seguida em vaig haver de posar medicació i començar a aprendre què és l’EM.

– Què pensaves que tenies quan vas tenir el brot tan lluny de casa?

Abans d’anar-hi ja m’havien deixat caure que hi havia la possibilitat que fos esclerosi múltiple. Quan vaig tenir el brot vaig pensar que era això.

– Com vas superar l’impacte?

Per sort, l’escola on estudio em va donar suport psicològic i vaig poder treballar el tema. Crec que també ho vaig portar malament per la meva mare, perquè ella s’ho va prendre de manera molt personal. Abans del diagnòstic sempre havia estat bé de salut i, de sobte, havia d’anar dos o tres cops per setmana al metge. Va ser dur d’assimilar que no té cura i que és per a tota la vida.

– Com et trobes ara?

Molt animada. Em sento bé. Amb la medicació he tornat a ser jo. Torno a ser la Mireia de fa tres anys, quan feia una vida normal. Aquest estiu vaig poder viatjar, tot va anar bé i no hi va haver cap problema. Tot això m’anima molt.

– Tens fatiga?

Em sento cansada quan faig segons què. Ara, a causa de la medicació, tinc anèmia, però potser és l’únic símptoma que tinc. Hi ha dies que tiro endavant moltíssim i penso que aguanto molt, i hi ha dies que em costa més.

– Has hagut de renunciar a alguna cosa a causa de l’EM?

No, però ara m’havia sorgit un projecte per anar a fer un rodatge al Senegal i no hi podré anar perquè no em vaig vacunar abans d’iniciar el tractament contra la febre groga. Ara hauria d’aturar el tractament per posar-me la vacuna. A mi m’agrada molt viatjar i, sense aquesta vacuna, hi ha molts llocs on no puc anar.

– I doncs?

La neuròloga ja m’ha dit que encara no fa un any que estic amb la medicació i que s’ha de valorar bé. I ja veig que, per un tema de terminis de vacunació, no hi podré anar.

– T’ha afectat als estudis?

A les classes més tècniques, l’any passat em sentia molt cansada, però tots els professors ho van saber i em van fer una adaptació completa. Podia seure si ho necessitava. Vaig poder faltar tot el que vaig necessitar, no només per salut sinó també per estat d’ànim.

– I dius que estudies i treballes.

Sí. Treballo a l’aeroport ajudant amb els passaports. Faig mitja jornada al matí i a la tarda estudio un curs d’especialització en audiodescripció i subtitulació audiovisual.

– Has guanyat una beca FemTalent. Com ho valores?

Ho valoro molt perquè soc nova en el món de l’esclerosi múltiple. Vaig veure la beca i vaig pensar que era una bona oportunitat. En el sector audiovisual fan falta materials com un bon micròfon, una bona targeta de so, i tot això és material que val diners. Estic molt contenta d’haver rebut l’ajuda que suposa la beca.

– Ara vols fer un documental sobre l’EM. El fet de tenir EM t’ha portat cap aquí.

Sempre he sigut una dona molt social i, quan em van diagnosticar, vaig trobar que no hi havia cap suport per a la gent jove. Tot era per a persones de 30 o 35 anys, quan ja tens la vida una mica més consolidada. Tampoc trobava gent jove a la consulta. Sento que, fent aquest documental, les persones joves amb EM sentiran que no estan soles. Quan busquin informació, com vaig fer jo, trobaran el documental.

– En quina fase està el documental?

S’hi ha presentat gent i ara hem de fer una selecció. Seran cinc o sis persones joves. Tinc ganes de conèixer-les, posar-hi cara i donar-nos suport mútuament. És una molt bona oportunitat per compartir.