Marta Valls: ‘El meu consell? Mantenir l’optimisme i seguir el camí traçat abans de patir la malaltia’

Quan li van diagnosticar esclerosi múltiple?

Em van diagnosticar EM fa uns tres anys.

Com es va produir aquest procés de diagnòstic?

Farà uns quatre anys i mig vaig començar a notar un formigueig a l’esquena i poca força a les cames. Vaig anar diverses vegades al metge de capçalera, però sempre em deia que era degut a un accident de cotxe que havia tingut prèviament o, fins i tot, que podria ser producte de treballar davant d’un ordinador. Tot i que seguia patint aquest formigueig, vaig decidir no tornar-hi perquè no m’oferien cap solució. No em van fer cap prova neurològica. Un any i mig després, vaig començar a perdre la vista d’un ull. Jo no volia anar al metge i em pensava que el problema se solucionaria tot sol, però després d’uns quants dies veient que la cosa anava a pitjor, vaig anar a l’hospital. Després de fer-me una ressonància, em van diagnosticar esclerosi múltiple.

Quina va ser la seva reacció quan li van diagnosticar la malaltia?

En un primer moment, va ser un xoc. No coneixia amb exactitud què era l’esclerosi múltiple ni els canvis que podia suposar en el meu dia a dia. Només relacionava l’EM amb la impossibilitat de valer-me per mi mateixa. Però de seguida vaig intentar fer un canvi de xip. Vaig anar informant-me dels passos que havia de seguir i em vaig fer forta per tirar endavant.

La malaltia li permet portar una vida normal?

Al principi, la medicació no m’anava gaire bé i vaig patir diversos brots seguits. Vaig haver d’agafar la baixa laboral dues o tres vegades. Després d’un any de començar el tractament i canviant la dosi, no he tornat a patir un brot important, així que puc portar una vida completament normal. De vegades, és difícil explicar a la gent que no pateix EM alguns detalls de la malaltia. Et veuen bé i pensen que estàs perfecte, però realment no és així.

Quins canvis ha realitzat a la seva vida arran de la malaltia?

Pot semblar un tòpic, però realment s’han de valorar les coses importants de la vida. Per a mi, aquest ha estat el principal canvi arran de la malaltia. En el meu cas, sempre he estat estudiant i treballant. Vivia en el món que m’havia creat, en una espiral molt estressant: estudiant dues carreres, un màster i idiomes. La malaltia em va fer obrir els ulls i ara intento no angoixar-me. He deixat de fer moltes coses, però no perquè no pugui fer-les, sinó perquè ara prefereixo dedicar més temps a la família, a la gent que estimo i, per què no, a mi mateixa.

Ha explicat al seu entorn que pateix EM?

Estar envoltada de gent que t’estima és el més important. El meu entorn ha anat coneixent com evoluciona la malaltia al mateix temps que jo. Per tant, la gent que m’estima sap que cada cas és un món i està orgullosa de com ho porto. El meu entorn es preocupa molt per mi i em pregunta sovint com em trobo. La veritat és que m’agrada parlar-ne i se’m veu animada i de bon humor. La meva parella ha estat sempre al meu costat i, per a mi, ha estat fonamental des del principi.

Quin consell donaria a una persona jove com vostè a qui li diagnostiquen EM?

El meu consell? Mantenir l’optimisme i seguir el camí que s’havia traçat quan no es patia la malaltia. Amb una mica més d’esforç, segur que podem aconseguir el que ens havíem proposat en un principi.

A vostè què l’ajuda a tirar endavant?

És molt important estar acompanyat i envoltat de gent que et coneix molt bé i que entén la malaltia.

Troba a faltar algun servei relacionat amb l’EM?

No trobo a faltar cap servei, porto una vida normal i similar a la d’una persona que no pateix esclerosi múltiple. Potser sí que agrairia una mica més d’informació sobre l’EM, sobre si es fan activitats relacionades amb la malaltia, si hi ha algun centre a la meva ciutat on es pugui anar a fer exercici, sortides, etc.

Com veu l’evolució dels tractaments i la recerca?

Hi ha molt desconeixement vers l’esclerosi múltiple. Per això, crec que és molt important donar a conèixer la malaltia i, sobretot, la seva cara més amable. Els casos més lleus podrien servir per donar ànims a altres afectats, de manera que aquests s’adonin que també poden portar una vida normal. De tot el que passa a la vida, s’ha de treure la part positiva. D’altra banda, crec que s’està fent un esforç molt important per aconseguir dir en un futur que aquesta malaltia ja no és crònica. Tinc esperances que això passi en un futur no molt llunyà.