Maria Jiménez: ‘Quan et diagnostiquen ni ho assimiles ni ho entens, però més endavant comences a pensar més positivament’

–La van diagnosticar fa relativament poc.

Sí, el novembre de 2013. Un mes abans havia trobat feina d’administrativa i estava il·lusionada i amb moltes ganes perquè tornava a treballar després d’estar dos anys a l’atur. A més, treballava amb gent que coneixia. Però un dia vaig anar al metge perquè tenia una mica de refredat i no em trobava gaire bé…

–I?

Com que estava una mica marejada prenia ibuprofè i paracetamol, i em pensava que, com qualsevol altre refredat, tot té el seu procés; però van passar dues setmanes i encara no m’havia recuperat. Al final, un divendres, mentre anava en cotxe, em va costar molt arribar a casa perquè ho veia tot doble.

–I què va fer?

Doncs dissabte vaig anar a l’hospital, a urgències de la vista, i com que no sabien què tenia em van ingressar durant vuit dies. Em van fer un munt de proves i finalment em van diagnosticar esclerosi múltiple.

–Com va reaccionar?

Em vaig quedar… Va ser molt dur. Comences a pensar: “què he fet malament? és per culpa de la mala alimentació?”. La meva mare em deia que hauria preferit que li hagués passat a ella, i deia que a veure si ells o altres membres de la família també la tenien… però jo li vaig dir que, segons m’havien explicat, l’esclerosi múltiple no és hereditària. M’ha passat a mi i ja està. A mi, que només havia estat a l’hospital pel part de la meva filla.

–Però aquest cop va ser diferent.

Sí, el part de la meva filla va ser una gran alegria, tot va sortir molt bé i no vaig notar res de res. Era la nit de Carnestoltes i m’ho vaig passar pipa. Abans mai no havia tingut res. La meva metgessa de la Seguretat Social sempre deia que jo era la pacient ideal, perquè hi anava de tant en tant per fer-me una analítica i ella ni em coneixia. Després del diagnòstic, sí que em coneix perquè hi vaig cada mes.

–Quan va trigar a recuperar-se del brot de la vista?

Vaig trigar mig any. Mig any sense poder conduir, sense que la meva filla estigués a casa… La meva filla es va haver de quedar a casa dels meus pares perquè la seva escola està al costat i jo no la hi podia portar. No podia fer ni el llit. A més, havia de dur un ull tapat i després fer el mateix amb l’altre: ara tapar-ne un, ara l’altre. Et sents que no pots fer res, que no hi ha manera. La gent em preguntava si m’havia operat l’ull, si tenia cataractes… i quan al cap d’una setmana veien l’altre ull tapat no entenien res i em preguntaven què m’havia passat a l’altre ull.

–I els ho va explicar?

Al final, a la gent de confiança els vaig explicar que tenia esclerosi múltiple.

–Li ha costat assumir la malaltia a nivell psicològic?

Al principi sí, perquè ni ho assimiles ni ho entens. Després comences a pensar més positivament i penses: “accepta-ho, que podria haver estat pitjor”. Penses que encara has estat de sort perquè t’han detectat la malaltia molt aviat. En el meu cas, a la primera ressonància que van fer-me van detectar que ja havia tingut cinc brots, però jo mai no m’havia adonat de res, llevat de l’últim, i perquè em va atacar el nervi òptic.

–Entre el diagnòstic i el moment que ho accepta, com li va anar?

Els meus pares van estar i estan al meu costat, no em deixaven anar sola enlloc. Després hi ha la meva filla, que ara té 13 anys, i el meu marit, que són els que estan al meu costat cada dia. Per a ells va ser pitjor perquè jo estava de molt mal humor, m’enfadava per qualsevol cosa. Al principi em van recomanar que no mirés internet per saber què em podia passar, que no m’obsessionés. Un cop ho he superat, sí que miro Internet, i fins i tot estic en un grup de Facebook de persones amb esclerosi múltiple.

–Com ho porta la seva filla?

Molt bé. El que passa és que de vegades li dic que m’ajudi perquè jo abans em menjava la casa i ara la casa se’m menja a mi. No dono l’abast per fer-ho tot.

–Ha canviat la seva manera de veure la vida?

Sí. M’ho intento prendre tot d’una altra manera, jo mateixa m’adono que haig de frenar. Les feines de casa, per exemple, no puc fer-les jo sola i per això li demano a la meva filla que s’hi impliqui una mica, que encara que tingui deures també pot parar la taula.

–Què ha passat amb la seva vida laboral després de ser diagnosticada?

Quan em van diagnosticar vaig estar de baixa des del novembre de 2013 fins el passat mes de maig. El meu contracte finalitzava el gener de 2014 i vaig tenir sort de cobrar un prestació. Sempre s’ha de mirar el costat positiu de les coses. Podria haver patit una malaltia pitjor o podria no haver trobat feina.

–Busca feina d’administrativa?

Sí, quan vaig tornar de vacances vaig fer un curs per a dones majors de 45 anys a Badalona en el qual em van donar eines per aprendre a buscar feina… i ja he fet algunes entrevistes! El curs també em va anar molt bé perquè em va ajudar a trencar la monotonia. Una altra cosa positiva és que penso que tinc més possibilitats de trobar feina amb la meva discapacitat que sense.

–I el tractament, com li va?

Quan va arribar el moment, amb el neuròleg vam escollir el tractament analitzant els pros i els contres. I aquí hi ha una altra bona notícia, perquè abans m’havia de punxar cada dia i ara només tres dies a la setmana.