Laura López: «No s’acaba el món per tenir esclerosi múltiple»

– Com va començar tot?

Un estiu vaig començar a veure doble quan mirava cap als laterals. Em van fer proves i a la ressonància va sortir l’esclerosi múltiple.

– Què va passar en rebre el diagnòstic?

Va ser una mica un xoc perquè no m’ho esperava. Fins aquell moment, el que havia sentit sobre l’esclerosi múltiple era gent que acabava en cadira de rodes. No en sabia gaire més i vaig intentar evitar pensar-hi.

– I després?

En aquell moment estava a segon de batxillerat, havia de fer la selectivitat i acabar el curs, i em vaig centrar en això.

– Et van donar medicació?

Sí, em van donar unes pastilles, però no eren suficients i em van canviar a un altre tractament. Em notava molt cansada. Quan era petita havia ballat jota molts anys i ho vaig haver de deixar perquè m’ofegava ballant. No sabíem per què; em van fer proves d’asma i tot estava bé. Amb el diagnòstic ho vaig entendre tot.

– A casa, com vau viure el diagnòstic? Intentaves no pensar-hi, però i els teus pares?

Crec que ho van viure intentant no influir-me massa amb la seva preocupació. M’imagino que els meus pares tampoc estaven preparats per a això. A casa es va intentar tapar una mica. Hi va haver una mena de treva silenciosa.

– Ho vas explicar al teu entorn a l’institut?

Sí. Ho vaig explicar a les meves amigues més properes, i també a algun professor. El meu pare va anar a parlar amb el tutor que tenia aleshores. El professorat sí que ho sabia.

– La teva vida va canviar amb el diagnòstic?

Vaig començar la carrera a Barcelona, perquè jo soc de Saragossa, i vaig anar a una residència d’estudiants. Vaig conèixer molta gent i aquells anys van ser molt bonics. Vaig intentar evitar fer el dol del diagnòstic. Vaig fer la meva vida. L’esclerosi no m’ha impedit moure’m ni lluitar pel que vull, però sí que he tingut dificultats al llarg dels anys.

– En aquell moment no vas fer el dol, però l’has acabat fent.

Sí. Fa dos anys i mig que vaig a la psicòloga, l’Andrea, i la veritat és que m’ha ajudat bastant amb coses de l’esclerosi. Escriure també forma part de la meva teràpia. Ara és quan estic fent el dol.

– I et sents millor?

Començo a trobar-me millor pel que fa a acceptar l’esclerosi. Tot és un procés i requereix el seu temps. Cadascú al seu ritme.

– Quins símptomes tens a part de la fatiga?

La majoria són invisibles. A vegades noto com marejos. Cognitivament em noto més lenta, em costa concentrar-me durant més temps, hi ha paraules que no em surten. Això li passa a tothom, però a mi em passa més sovint. Tinc una mica de boira mental i a vegades em sento una mica atordida. La fatiga ho empitjora. De fet, no puc conduir des de fa anys.

– Vas estudiar Traducció i Interpretació a Barcelona, què vas fer després?

Vaig fer el màster de professorat a Madrid i després vaig marxar a Alemanya amb una beca per fer classes de castellà. Allà hi vaig estar quatre anys.

– Què tal el tracte hospitalari de l’EM a Alemanya?

Com que era una beca, teníem una assegurança privada que gairebé ningú coneixia allà i moltes coses no les cobria. Entre elles, una ressonància que va resultar molt cara. Hi havia proves neurològiques que havia de pagar perquè l’EM era prèvia al contracte.

– Et donaven la medicació a Alemanya?

Venia a l’estat espanyol a prendre el medicament; me’l posaven a Saragossa durant les vacances perquè a Alemanya no hauria estat possible en aquell context.

– El fet de tenir EM no et va impedir continuar amb la teva carrera laboral.

Després d’Alemanya, vaig anar a Pamplona a treballar en un col·legi i després vaig començar a fer classes d’alemany a l’Escola Oficial d’Idiomes de Manacor.

– Com compagines l’EM amb la teva professió?

Estic molt contenta amb la meva feina actual. Treballo a jornada parcial perquè estic fent una substitució i ja en tinc prou; ara mateix no podria fer jornada completa per la fatiga. No he comunicat el diagnòstic a la feina, però si m’hi quedo un any més ho hauré de dir perquè faig horari de tarda i a les tardes estic més cansada que als matins.

– Tens símptomes invisibles. Des que et van diagnosticar, la fatiga t’ha augmentat?

Sí, quan tenia 20 anys no estava tan fatigada.

– Què fas per combatre-la?

Al gener em vaig apuntar a classes de força i espero que m’ajudin. La fatiga és un símptoma que em limita avui dia. És difícil; et quedes sense energia, com si el cos no respongués bé.

– Has après a conèixer el teu cos?

Ho estic aprenent a poc a poc. Quan estic més cansada, necessito descansar, dormir. Sento que el dia que faig exercici de força tinc més energia. Al principi pensava que fer exercici em restaria energia i que estaria més cansada, però no és així.

– Com veus el futur?

Intento no pensar-hi gaire, perquè si no m’angoixo i tampoc en trec res. Trio enfocar-me en el positiu i mirar endavant amb optimisme, esperança i confiança.

– Recomanaries fer el dol abans?

Cada persona té el seu temps. La meva psicòloga em va explicar que, davant d’un xoc tan important, el cervell activa un mecanisme de defensa per protegir-nos. No és que ignoris la realitat, és que la ment necessita evadir-se fins que et sents segura per processar la informació. És igual que hagin passat anys; el dol comença quan estàs preparada per afrontar-lo.

– Què aconsellaries a una persona recentment diagnosticada?

Li diria que no es desanimi, que l’esclerosi és una oportunitat per conèixer-se millor i per superar-se, i afrontar les dificultats del camí. No s’acaba el món per tenir esclerosi múltiple. Cal aprendre a conviure-hi.