Javier Artero: “No permetis que l’EM t’arranqui la vida”

– Amb 27 anys, tenies una carrera esportiva al davant?

Sí, des de petit em vaig centrar en el futbol i en la meva vida esportiva. He sigut futbolista professional, m’hi dedicava professionalment. Entre 1992 i 1996 vaig estar al Reial Madrid en categories inferiors fins a juvenil i tercera al Castilla. D’allà al Màlaga i al Badajoz, els dos a segona divisió. El 1999 vaig passar a la primera divisió, primer a Argentina, en el club San Lorenzo de Buenos Aires, i després a Escòcia, on vaig firmar per la temporada 2002-2003. Va ser llavors quan em van diagnosticar la malaltia, el 2002.

– Com va ser?

Acabava de tornar d’Itàlia, de la pretemporada. Em vaig llevar marejat i a l’entrenament tenia sensacions estranyes al cos, o sigui que l’entrenador em va enviar a casa. Allà va començar tot el merder. A l’hospital em van fer les proves, inclosa la punció lumbar que va determinar el diagnòstic en tres dies.

– Parles de sensacions estranyes… A què et refereixes?

Sí, que jo sàpiga, aquest primer episodi em va afectar el nervi òptic i tenia sensacions molt estranyes al cos. Afortunadament, la malaltia no m’ha afectat al sistema motor, però sí que he tingut problemes com deixar de sentir la cama, no poder controlar els esfínters, inestabilitat o mareig, entre altres.

– Com recordes aquella època?

Va ser un moment molt dur perquè era molt jove, estava en un altre país on no parlaven el meu idioma… Un moment molt delicat. Ni entens el problema ni comprens la seva magnitud. Només tenia 27 anys… L’única cosa que volia era tornar a Espanya, a Màlaga, on em vaig posar a les mans del neuròleg Oscar Fernández, tot un referent. Vaig tornar a jugar al cap de vuit mesos, però ho vaig deixar al final de la temporada 2003.

– Estaves espantat?

Em vaig espantar molt i vaig deixar de jugar, però després la vida m’ha anat bé amb l’EM. Probablement vaig trigar a assimilar-ho i a entendre que era per tota la vida. Amb el pas dels anys, he après a viure amb ella. Més enllà del gran problema que suposa, he aconseguit incorporar-la a la meva persona i és una cosa que he de manejar, però no sabria dir si ha sigut ja o si és un procés en el qual encara em trobo. Això no és ni millor ni pitjor, però és el que hi ha.

– El final de la teva carrera esportiva es va avançar, com ho vas viure?

El professional sap que les carreres esportives s’acaben i estem preparats per això. En el meu cas, es va avançar i va passar sense que m’ho esperés. És dur. Reconec que em va costar acceptar que havia de deixar el futbol tan aviat.

– Tenies previst un pla b?

Vaig tenir sort. El meu germà havia fundat una empresa de serveis l’any 2000 amb un altre soci. D’acord amb en Miguel, vam comprar les seves accions. Des de 2005, treballem junts i la veritat és que ens ha anat fenomenal.

– Però l’esport no ha deixat de ser part de la teva vida, oi?

Faig esport cada dia. No he hagut d’adaptar-lo a la malaltia, sinó als anys. L’esport és una part fonamental de la meva vida. Et puc donar mil exemples: corro, camino, esquio… Deixar l’esport no és una possibilitat per mi.

– I què passa quan tens un brot?

M’ho prenc com si fos una lesió que et fa parar. Quan tinc un episodi, la meva vida s’atura i sé que he de canviar hàbits, deixar de fer coses que m’agraden, però també sé que és temporal. Quan desapareix, torno a funcionar una altra vegada. L’últim brot el vaig tenir el 2014.

– Recordes els anteriors?

Cinc o sis entre 2010 i 2014, quan vivia a Xile. Aquest ha sigut l’últim que jo sàpiga i pugui explicar. A vegades no els sents, però es veuen en les cicatrius que deixen en el cervell. Crec que la malaltia està controlada i així visc.

– Quina és la teva filosofia de vida?

La meva vida no és només la malaltia. Som persones malaltes, però persones. Per mi seria més greu no poder fer esport que tenir la malaltia. L’esport m’ajuda a manejar la meva vida.

– Com ho fas amb la fatiga?

La fatiga està molt lligada a aquesta malaltia, però per mi el tema de l’esport està per sobre. Necessito fer esport perquè em fa sentir bé i això probablement m’ajuda a controlar la malaltia. Practico esport perquè soc esportista, perquè tota la meva vida s’ha basat a aixecar-me i entrenar i és una cosa que necessito i em fa bé.

– I en la teva vida familiar, com ha influït l’EM?

Estic casat i tinc dos nens. A casa es viu amb naturalitat, no hi ha problemes amb aquest tema. Jo vaig passar molta por i això clar que influeix en la teva vida, però fa 23 anys que estic diagnosticat i tot allò que em va aterrar ha passat.

– Inclús has escrit un llibre, com ha sigut?

El 2021 vaig escriure “Viure amb esclerosi múltiple” justament per explicar que si tot et va com m’ha anat a mi, podràs ser feliç, acceptant que tenir un problema greu no t’arranca la vida. Vaig pensar “he de fer el llibre que a mi m’hagués agradat llegir quan em va passar això”. Ara estic content i veig que puc ajudar.

– Cuides la teva alimentació?

En aquest aspecte soc molt bàsic. Per mi, cuidar-me no és un sacrifici. Sé que l’alcohol té un component complicat per l’EM. No bec perquè no he begut mai i sé que això em fa bé, però també per tota la resta.

– Què en penses de l’estrès?

L’estrès és dolentíssim i més per una malaltia com la nostra, però una cosa és tenir nervis davant d’un partit i una altra l’estrès emocional. En el meu cas, estava en un moment immillorable de la meva vida i em vaig posar malalt.

– Què t’agradaria transmetre a algú que comparteixi la teva malaltia?

Aquesta malaltia és tan complicada que sempre em fa molta por i respecte que la persona amb EM pugui sentir que jo li trec importància, però la malaltia és la que tenim tots en major o menor grau. Per això, repeteixo, no permetis que t’arranqui la vida. És una mala passada, però una vegada t’ha donat el primer cop, s’ha d’intentar assumir i conviure-hi, que es pot. I a més, ser feliç.

Descobreix altres testimonis de persones amb esclerosi múltiple

Els testimonis de persones amb esclerosi múltiple ens mostren que, tot i que l’EM pot suposar reptes importants, és possible portar una vida plena i satisfactòria. Històries com la del Javier Artero demostren que, amb resiliència i una actitud positiva, es poden superar les adversitats i continuar perseguint passions.