Inma Lozano: “Quan em van dir que jo també tenia esclerosi múltiple em vaig posar a riure a la consulta”

– Quan et van diagnosticar?

Em van diagnosticar l’abril del 2018, tenia 35 anys. El que passa és que tenia símptomes des dels 18 anys.

– I doncs?

Havia anat moltes vegades a l’hospital perquè se m’adormia una cama sencera i així vaig estar 3 mesos, no tenia sensibilitat ni força. Vaig anar 3 vegades a l’hospital.

Primer em van dir que era sobrepès, després em van dir que era de la circulació i al final em van dir que era una hèrnia discal. Tot això sense fer-me proves. Des dels 18 anys que jo em pensava que tenia una hèrnia discal. I així vaig anar tenint brots, però jo no sabia que ho eren. Anava a l’hospital i em deien que era una cosa o una altra i ja està.

– Quan va canviar tot això?

Un dia a la feina vaig perdre la vista. La perdia al matí una estona i després la recuperava i vaig anar al metge per no haver de sentir a les meves companyes de feina. Ara ho penso i no entenc com no hi anava sentint-me com em sentia, passant-me tot el que em passava.

Ara ho penso i no entenc com no anava al metge sentint-me com em sentia, passant-me tot el que em passava.

– Què et va dir el metge?

Al principi van pensar que tenia glaucoma i em van fer un TAC. Al TAC van trobar-hi un tumor. Em van deixar ingressada. No havia vist mai un neuròleg i per allà va passar tot l’hospital. Em van mirar els reflexos, i els tenia malament. Em van fer caminar i deien que veien alguna cosa rara.

Vaig estar dues setmanes ingressada i tot ho atribuïen al tumor fins que en una ressonància van veure que tenia un munt de lesions. Aquí ja em van fer la punció lumbar i em van donar el diagnòstic.

– Com et vas prendre el diagnòstic?

Vaig pensar que no anava amb mi. Un any abans, l’abril del 2017, li havien diagnosticat esclerosi múltiple a la meva germana. Quan li van diagnosticar a la meva germana em vaig preocupar moltíssim i ho vaig passar fatal, però ella es trobava i es troba bé.

Quan em van dir que jo també ho tenia em vaig posar a riure a la consulta. No sé per què vaig tenir aquesta reacció. La doctora em va dir “ja t’ho explico tot” i li vaig dir que no calia. Feia un any li havia explicat a la meva germana i jo estava allà. Li vaig dir que ja m’ho sabia, no volia escoltar. I vaig marxar.

– I vas començar a medicar-te?

Sí. El meu pare estava malalt i no tenia temps per pensar què m’estava passant, perquè el meu pare em necessitava. Va ser molt dur perquè les primeres injeccions del tractament me les vaig posar quan el meu pare estava a l’hospital. Me les posava i ja està.

Després, el meu pare va morir i he estat tres anys que no superava el dol. Al final em vaig adonar que tampoc havia superat el meu dol del diagnòstic. I a més em van anar sortint moltes coses en molt poc temps. Vaig tenir efectes secundaris de la medicació i també em van diagnosticar artritis reumatoide. Llavors ha estat un cúmul de circumstàncies.

Al final em vaig adonar que tampoc havia superat el meu dol del diagnòstic.

– Vas deixar de treballar

No havia estat mai de baixa i quan vaig arribar al tribunal mèdic em van donar la incapacitat absoluta permanent directament, quan jo em pensava que em dirien que havia d’anar a treballar. No em veia tan malament, tot i que em trobava fatal. Així que de sobte em trobo que ja no treballaré mai més, la mort del meu pare, tota la pèrdua de salut…

Li vaig dir a una persona que tenia esclerosi múltiple i el primer que em va dir és que m’hauria de canviar de pis perquè la cadira de rodes no hi podria pujar. Tot això potser en un altre moment no m’haurien afectat, però que, al final, en aquell moment en què jo no estava bé, em va acabar afectant. Després vaig tocar fons.

– Com va anar?

Em vaig trobar fatal, no tenia ganes de res, ni de viure. Vaig veure que així no podia estar. Tinc un nen que tenia 9 anys, ara ja en té 10. No podia estar així ni per a ell ni per a mi. Vaig buscar ajuda.

– On vas anar?

A la Seguretat Social, però em van dir que si no tenia una esquizofrènia no m’enviarien al psicòleg i que ells curaven les depressions amb pastilles. Em van donar antidepressius i vaig dir que no perquè me’ls hauria de prendre tota la vida, perquè el problema continuaria allí. Llavors em vaig recordar de la Fundació, a veure si em podien ajudar. I la veritat és que sort que hi vaig anar.

– Per què?

Ara ho veig tot d’una altra manera. Em trobo malament quant a la malaltia, però psicològicament em trobo bé i això és el més important.

Em trobo malament quant a la malaltia, però psicològicament em trobo bé i això és el més important.

– Quins símptomes tens?

Moltíssima fatiga. M’aixeco al matí i em costa horrors tirar endavant. Intento obligar-me. De vegades no puc. També tinc dolors, però els porto millor.

– Externament no tens cap símptoma?

Caminant no s’aprecia. Potser algú que conegui l’EM se n’adona perquè camino una mica rar. He perdut l’equilibri, però no necessito bastó.

– Com vas portar el fet de deixar de treballar?

Molt malament. Treballava en una empresa d’arxiu de documentació i jo era administrativa. No era la feina de la meva vida, però feia 12 anys que estava treballant allà. Estava bé a l’empresa, amb els clients, amb els meus companys i el meu cap.

Quan em van dir que no treballaria mai més vaig pensar “I ara què soc? Ja no serveixo per res?” I després va venir la pandèmia i vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Si no, la meva vida era nen, casa i metge. Semblava una persona gran. Sempre m’havia agradat dibuixar. Havia estudiat Belles Arts i durant la pandèmia em vaig posar a dibuixar.

Vaig pensar que havia de fer alguna cosa. Si no, la meva vida era nen, casa i metge. Semblava una persona gran.

– I com va?

Quan em poso a dibuixar em sento bé. El que més em costava era fer retrats del meu pare i així vaig començar a fer-los per poder-ho superar. I com que sempre m’havia agradat tatuar, vaig començar a aprendre a tatuar.

M’he tret el títol, però no puc exercir. Una feina requereix una constància que jo no tinc perquè hi ha dies que no puc tirar endavant. Això per mi és una frustració.

– Et cuides?

Faig ioga a la Fundació. Abans anava al gimnàs i cuidava l’alimentació. Quan vaig estar malament psicològicament no tenia ganes d’anar al gimnàs i menjava el que hi havia. Ara em cuido més i la idea és començar de nou el gimnàs.