Imma Ojer: “La part negativa ja la tens, has d’anar a buscar la positiva”

– Com va anar el diagnòstic?

– Suposo que tinc la malaltia des de fa 3 anys més o menys. Sóc molt esportista i hi va haver un temps que no podia fer esport perquè acabava coixa. Feia running però quan corria era com si m’estiressin d’una cama. La meva germana, que és anestesista, em va dir que anés a l’hospital, que em farien unes proves. Em van fer la ressonància magnètica i les proves pertinents. I allà vaig rebre el premi.

– I doncs?

– M’ho va dir la meva germana però en el moment de dir-m’ho no vaig saber reaccionar. Em va fer el dibuixet de la malaltia, que està al llibre El no ja el tens. Vaig pensar que seria una grip i que amb dues setmanes d’antibiòtic ja estaria. A la setmana següent vaig estar pensant. Coneixia el nom de l’esclerosi múltiple i el vaig relacionar amb la Marató de TV3. Vaig pensar que allà no hi surten malalties com la grip. I va ser llavors quan vaig reaccionar.

– Com?

– Em van sorgir totes les preguntes. Vaig estar dues setmanes assumint-ho i després ho vaig començar a afrontar.

– Vas fer preguntes a la teva germana?

– Jo abans era una persona molt reservada. M’ho guardava tot per a mi i vaig buscar informació amb gent que tenia la malaltia.

– I mentrestant et trobaves bé?

– Sí. Vaig perdre la força de la part dreta i això em fa anar coixa, però per la resta bé.

– Com vas afrontar la malaltia?

– Encara que t’ensorris la malaltia la tindràs igual. La part negativa ja la tens. Has d’anar a buscar la positiva. Vaig veure la pel·lícula 100 metros i en acabar em vaig comprar el llibre que vaig devorar. Em van agafar ganes de començar a fer coses i em vaig plantejar reptes. Jo crec que l’esclerosi múltiple estava destinada per a mi perquè pogués fer tot això.

– Quins reptes?

– Vaig pujar una muntanya per primera vegada quan ja m’havien diagnosticat i la història va acabar amb rescat, ho explico al llibre. També he fet un repte nedant.

Després del diagnòstic em van agafar ganes de començar a fer coses i em vaig plantejar reptes, com per exemple pujar a una muntanya i nedar 2 quilòmetres sense parar. Ho vaig aconseguir

– Nedant?

– Sí. L’any passat vaig aconseguir el repte de nedar 2 quilòmetres sense parar. Aquest any ho estic intentant però el meu repte principal és córrer de nou. L’any passat em vaig marcar el repte de poder córrer en 30 dies. Com a mínim volia notar la sensació que tenia quan sortia a córrer. Ho vaig aconseguir. Vaig córrer 200 metres. Vaig recuperar una sensació satisfactòria però ara vull córrer més distància.

– Tens reptes constants.

– És com si li donés les gràcies a l’esclerosi múltiple perquè m’està ensenyant coses que no hauria desenvolupat ni m’haurien passat pel cap. Per exemple, això de les muntanyes i l’esport. A més, ara m’he posat a estudiar.

– Què estudies?

– Vaig començar a estudiar una assignatura de criminologia i estic estudiant italià. M’estic trobant a mi mateixa.

– Quan et van diagnosticar estaves treballant?

– Sí. Estava treballant en una empresa de transports on tenia molt d’estrès. Tot era per ahir. Un mes després del diagnòstic vaig agafar la baixa. Tenia estrès i ansietat i fins ara estic de baixa. Tinc una discapacitat permanent i haig de saber si total o absoluta.

L’esclerosi múltiple m’està ensenyant coses que no hauria desenvolupat ni m’haurien passat pel cap. Per exemple, pujar muntanyes

– Per què vas fer el llibre?

– El llibre no era un llibre. Era un diari. Vaig pensar que si em plantejava el repte de córrer en 30 dies ho havia d’escriure en un diari. I vaig començar. I quan vaig acabar el repte vaig escriure l’abans del diagnòstic i el després i va quedar com a llibre. Ho vaig dur a les editorials i em van cridar. El llibre ha tingut èxit. La gent que l’ha llegit moltes vegades em dona les gràcies per haver-lo escrit. Jo el considero un llibre d’autoajuda per donar el pas que no t’atreveixes. A vegades dius, i si…? Doncs intenta-ho. Ara hem traduït el llibre en castellà, que està a punt de publicar-se, i estic preparant també una segona part.

El llibre El no ja el tens ha tingut èxit. La gent que l’ha llegit em dona les gràcies per haver-lo escrit. Jo el considero un llibre d’autoajuda per donar el pas que no t’atreveixes a donar. Estic preparant una segona part

– Quan et van diagnosticar vas anar ràpidament al centre neurorehabilitador de la Fundació a Lleida. Com t’ha anat?

– M’hi sento molt a gust al centre. Noto que milloro. Quan vaig començar a anar-hi utilitzava bastó i amb l’exercici he deixat d’utilitzar-lo. He notat una millora brutal. A més m’ha anat bé conèixer altres persones amb EM perquè amb una simple mirada ja t’entens. A una persona que no té EM li dius que tens calor i no entén el mateix tipus de calor. En canvi, si li dius a una persona que també té EM ho entén perfectament, ja que la calor que tens amb EM és molt diferent. El mateix passa amb la fatiga, costa molt explicar-la. No és el mateix la sensació de fatiga que té una persona amb EM que el cansament d’una persona sense EM quan acaba de treballar. La fatiga no et deixa fer res. És com si tinguessis tres tones a sobre.