Josep Lluís Layola: ‘La Titan Desert ha sido la aventura deportiva de mi vida’

Ha superat el seu repte de participar a la Titan Desert. Com se sent?

Sento satisfacció, alegria, orgull i, especialment, esperança. S’ha de tenir en compte que la d’aquest any ha estat l’edició més dura de les nou Titan Desert que s’han fet fins ara. Un 25% dels participants no ha pogut finalitzar la prova. L’esforç i la variabilitat tèrmica van ser enormes; des dels 3 graus positius al campament base de l’etapa 2 fins els 49 graus al sol de l’etapa 6. Fins i tot en aquestes circumstàncies vaig ser capaç de seguir pedalant fins a la línia de meta.

Podríem dir que la superació d’aquest repte és el premi a un entrenament molt dur i uns esforços molt grans?

I tant. Però el veritable premi ha estat veure com era capaç d’adaptar-me a un grau d’esforç superior i vèncer les meves limitacions a través de petites adaptacions, moltes hores d’entrenament setmanal i molts esforços personals i familiars. La Titan Desert ha estat l’aventura esportiva de la meva vida, i el camí per arribar-hi ha estat igual de satisfactori, dur i emocionant.

Expliqui’ns aquest camí.

Des de la consecució de la beca GAES “Persigue tus sueños” fins a la cessió de la bicicleta per part de l’equip Tomàs Bellés Cannondale by GAES i l’entrenament per la muntanya que vaig començar tres mesos abans de la prova.

Quin entrenament va realitzar per poder participar a la prova?

Havia començat l’entrenament cardiològic molt abans, el 2009. Cal dir que he seguit un pla d’entrenament molt rigorós i dur, que va començar fa mesos. He complert setmanes de 30 hores d’entrenament i algunes de més de 60. Com a exemple, entre febrer i abril, vaig entrenar un total de 5.300 km tot combinant recorreguts de muntanya amb recorreguts de carretera. El resultat ha estat brutal: he finalitzat la prova, a més, en la posició 88 de la general, d’un total de 437 participants; en la meva categoria, màster 40, he quedat en la posició 25. Això dóna una idea del grau d’esforç i sacrifici realitzats.

Què és el que més li va costar?

Sens dubte, físicament, el més difícil va ser poder-me recuperar a temps per a la següent etapa. De dia, la temperatura a les haimes era massa elevada per poder descansar i dormir després de cada etapa. M’hagués anat molt bé disposar de més hores per dormir. Més enllà de la vessant esportiva, veure i viure l’entorn i les condicions extremes en les quals han de viure els ciutadans d’aquella part del Marroc també és molt dur. Canvia la teva escala de valors i prens consciència de l’enorme sort que tenim i de les grans necessitats que tenen els marroquins.

Hi va haver algun moment en què va pensar que no podia més?

A la segona etapa. Va ser una de les més dures. L’anomenen “etapa marató” i has d’anar carregat amb el teu material de pernoctar: sac de dormir, estora, muda neta, material d’higiene personal… Jo duia més de 6 quilos extres. Comptava que al punt d’avituallament número 2 m’esperava la meva medicació, tal i com oferia l’organització de la prova, però en arribar-hi no hi era. De seguida vaig saber que l’etapa seria duríssima, i així va ser. Amb la falta d’aliment no va trigar gaire a arribar la baixada de rendiment.

I què va passar?

Em va salvar la generositat dels companys de la cursa, que van compartir les seves barretes i gels amb mi. El veritable problema va ser haver de suportar un dolor terrible durant 3 hores, semblant a la ciàtica i lumbàlgia i, tot i així, seguir pedalant. Són els efectes de la falta de la medicació que prenc contra el dolor neuropàtic que l’esclerosi múltiple em genera. Vaig estar al meu límit de suportar el dolor, la fatiga i l’esforç.

Què li ha ensenyat aquesta prova?

He pogut conviure amb els grans cracks d’aquest esport i aprendre molta autosuficiència, així com conceptes de mecànica. He estat força ben aconsellat pels organitzadors, RPM events, i molt mimat pel servei mèdic. Sens dubte, els valors i la companyonia que mostra el col·lectiu biker són fantàstics. Vaig trobar força admiració per part dels corredors que coneixien aquest projecte conjunt amb la Fundació Esclerosi Múltiple (FEM) i que, gràcies a GAES, s’estava fent realitat. En definitiva, si t’esforces, tot és possible.

Què pensen els metges del seu esforç?

El meu metge de família està molt satisfet de veure la meva evolució al llarg d’aquest anys, especialment dels darrers 3 anys. M’anima i també m’aporta un punt de seny!

Pensa que és positiu fer un esforç tan gran?

Una persona sana que faci una mica d’esport no podrà finalitzar la Titan Desert, de cap manera seria aconsellable i saludable. El que pretenc és fomentar l’activitat esportiva adequada i constant com a probable millora de la salut física i mental d’una persona amb EM. Els reptes d’ultradistància i resistència extrema no són “aconsellables per a ningú“, però si jo sóc capaç d’aconseguir això, quan fa uns anys em trobava amb una afectació molt gran, vol dir que cada vegada som més conscients de la gran importància d’una alimentació adequada, una activitat física adaptada i constant i, si cal, l’ús de l’electroestimulació.

Quins reptes es planteja a partir d’ara?

La Titan es va disputar entre el 27 d’abril i el 2 de maig. El 10 de maig vaig disputar el III Fasttriatló de Castelldefels. Després, els dies 16, 17 i 18, vaig participar a la Rioja Bike Race, prova de mountain bike amb un component tècnic més difícil que el de la Titan. També he participat a la Barcelona Perpignan Barcelona de 600 km en bicicleta de muntanya. És un no parar.

On és el límit?

Ara per ara, el meu límit és principalment econòmic. Per això, intento aconseguir fons econòmics per seguir amb els meus reptes esportius.