Enric Herrera: “Amb el diagnòstic d’esclerosi múltiple vaig canviar de xip, em vaig fixar un objectiu”

-Com va anar el diagnòstic?

-Tornava d’un viatge i vaig tenir un brot de sensibilitat. Vaig anar a la Vall d’Hebron i em va veure el neuròleg. Allà em van començar a fer proves.

-Sospitaves alguna cosa?

-Tenia una prova mèdica que deia que al meu cervell li passava alguna cosa però no vaig pensar ni per un moment que pogués tenir esclerosi múltiple. A més a més, el diagnòstic va ser llarg perquè vaig tenir un altre brot i em va fer retardar les proves.

-I quan et diuen les paraules esclerosi múltiple?

-No sabia què era. Penso que passa amb totes les malalties perquè el 2006 vaig passar per un càncer i em van dir que hauria de fer quimioteràpia. Jo no sabia si seria una pastilla o m’haurien de punxar. El que passa és que el meu cas va ser curiós.

-Per què?

-Perquè em van diagnosticar a l’octubre però no vaig començar a rebre tractament fins el febrer. Van ser 4 mesos molt durs mentalment parlant, perquè em sentia desprotegit. No entenia per què no em donaven medicina, no entenia què estava passant. Em sentia com si estigués nu en un bosc ple d’animals que em podien atacar i sense capacitat de defensar-me. A més, físicament em trobava cansat.

-Vas buscar informació?

-Ni a dia d’avui l’he buscada. Em vaig posar en mans dels metges i dels especialistes. Jo no sóc especialista, així que penso que és un absurd començar a mirar i pensar en què em pot passar. El que diguin els metges serà.

-I què diuen els metges?

Poca cosa. T’expliquen com actua la malaltia a nivell neuronal però són molt científics i no em donen gaire més informació.

Em van diagnosticar a l’octubre però no vaig començar a rebre tractament fins el febrer. Van ser 4 mesos molt durs mentalment parlant, perquè em sentia desprotegit.

-Sents fatiga?

-Abans tenia molta -I què tal?

-Vaig córrer mig quilòmetre i treia el fetge per la boca. Vaig pensar que no correria un quilòmetre a la vida.

-Sí perquè sóc molt tossut. Llavors a nivell de salut estava una mica descuidat, no vigilava l’alimentació, feia esports socials. Jugava a pàdel una hora i després anava al bar a fer una hamburguesa i a beure una cervesa. Per això, amb el diagnòstic de l’esclerosi múltiple vaig fer un canvi de xip. Em vaig ficar en mans d’un entrenador personal i vaig començar a fer curses de 5, de 10 km fins que el març passat vaig fer la marató de Barcelona.

Abans tenia molta fatiga. M’aixecava al matí i estava 3 o 4 hores fora de casa i havia de tornar perquè no aguantava.  L’únic que em van dir els metges és que l’exercici cardiovascular ajuda.

-Per què una marató?

-Perquè havia de fer alguna cosa perquè el meu entorn no patís i no els hi fes pena. Per fer-ho, cal demostrar que estic bé i, com que ja havia començat a córrer, vaig fixar un objectiu. Quan em pregunten com em trobo, em recorden que estic malalt. I no ho vull. No vull que la gent es preocupi i he de fer alguna cosa per demostrar que estic bé.

-I notes que et trobes millor?

-Molt millor. Vaig passar d’estar 3 o 4 hores fora de casa i haver de tornar a casa a causa de la fatiga, a fer jornada complerta aixecant-me a les 6 del matí i anant a treballar tot el dia. Faig una vida completament normal. Sí que hi ha dies que m’aixeco i estic baldat, però l’esport em va ajudar a sacrificar-me.
Per fer una marató et prepares per un exercici molt dur i el meu entrenador no perdona. Quan ja no puc més, ell em diu que sí que puc i ho faig. I això ho trasllado a la vida quotidiana. Hi ha dies que em llevo i em costa, però em vesteixo i marxo a treballar. També hi ha dies que m’aixeco fatal però a mig matí estic perfecte.

-En el teu cas, l’esclerosi múltiple ha anat acompanyada de dos canvis: el primer practicar exercici físic i el segon un canvi en l’alimentació.

-Sí. El canvi en l’alimentació m’ha ajudat moltíssim. Tenia molta fatiga i em van parlar de la medicina aiurbeda. Com que a Lleida hi ha un centre, hi vaig anar i em vaig posar en mans d’un doctor que em va dir que l’esclerosi múltiple no tenia cura, però que el cansament sí. I així ha estat. La medicina aiurbeda és un tema de massatges i alimentació que a mi m’ha ajudat molt.

Quan em pregunten com em trobo, em recorden que estic malalt. I no ho vull. No vull que la gent es preocupi i he de fer alguna cosa per demostrar que estic bé.

-En definitiva, l’esclerosi múltiple t’ha canviat l’estil de vida.

-És tot un conjunt. El canvi d’hàbits ha estat clau a la meva vida. Una dieta no serveix per a res, perquè quan l’acabes tornes als vells hàbits. Vaig fer una reflexió i vaig decidir de no preguntar-me per què m’ha passat a mi. És una pèrdua de temps i d’energia. Els metges no saben per què he tingut un càncer i per què tinc esclerosi múltiple. Si els metges no ho saben, com ho puc saber jo? He d’enfocar la meva energia en superar el problema que tinc per mi mateix i pel meu entorn, la meva dona, els meus pares i els meus germans.

-Coneixes altres persones amb EM?

Sí, i algunes no ho diuen. Hi ha molta gent que es queixa, i no els hi falten motius. Però també hi ha dies bons. Vaig llegir que molta gent deixa de treballar 3 anys després del diagnòstic i crec que has d’intentar fer la teva vida. Per molt dur que sigui. Segur que serà millor que quedar-se al sofà.

-Has tingut EM i un càncer. Com ho vius?

-La diferència és que amb el càncer només hi ha pla A. Te’n surts o no. Jo no volia sentir parlar del pla B. El Pla B no era una opció, havia de tirar endavant. Vaig fer molt d’esforç mental per sortir-me’n perquè cal capacitat mental. Ara estic actuant igual que llavors. Cal fer esforç dia a dia.

-Treballes com a director d’una fundació de discapacitats psíquics. Com t’afecta?

-Tinc la sort que tot el meu voltant m’ajuda molt. Tota la vida he treballat en una entitat, i això m’ha dut a integrar tot el tema de la superació i la necessitat de la inclusió. També tinc un entorn que m’ha ajudat, com la meva dona, i la meva mare, pilars en la meva vida i un recolzament.
Tinc un mirall que és el meu pare. Ell farà 87 anys i sembla que en tingui 70. Tota la vida s’ha cuidat l’alimentació i encara ara treballa i presideix la Fundació on treballo. L’alimentació i l’esforç no només funcionen en les persones amb una malaltia crònica sinó a qualsevol persona. Tinc un entorn que no ha fet un plany de la malaltia ni m’ha exigit massa. De vegades, hi ha famílies que planyen massa o que no entenen res i exigeixen massa. Trobar el terme mig no és fàcil.