Elisabet Ferrer: ‘Cada dia m’aixeco i dic gràcies perquè estic bé’

-Quan la van diagnosticar?

-Fa 10 anys. Llavors tenia 33 anys. De sobte vaig tenir un brot que em va afectar de pelvis cap avall. Em podia punxar amb una agulla i no me n’assabentava. I no sabia què em passava, i no sabia per què no em sentia les cames i no entenia res.

-A què es dedicava professionalment en aquell moment?

– Jo llavors feia de perruquera canina i aixecava pesos de 50 kilos i fins i tot de 80. Al principi ho feia sola però després vaig començar a tenir problemes d’esquena i vaig haver de demanar ajuda.

-Com va afrontar el diagnòstic?

-La primera notícia va ser un cop dur i difícil d’afrontar.

Em preguntava per què m’ha tocat a mi. Gràcies a la meva mare vaig rebre tota la informació que havia de rebre sobre la malaltia. A més, inicialment, els metges em volien donar interferon, però jo als 13 anys havia patit una hepatitis molt forta que em va deixar el fetge afectat i, al final, em van acabar donant el Copaxone. Estic contenta perquè des que prenc aquest medicament se m’han acabat els brots.

Em trobo bé, tinc els meus dies, els canvis ambientals m’afecten molt i tinc fatiga, però estic bé.

-Com porta la fatiga?

-Veig que no aguanto una jornada de 8 hores de feina. Per això m’estic enfocant a buscar feina de mitja jornada. Ara estic fent un curs de telemàrqueting i penso també en buscar feina de recepcionista per estar una mica més tranquil·la perquè treballar en un call center també pot ser estressant. Estic en un moment de canvi.

-Quan fa que va deixar de treballar de perruquera canina?

-Fa 4 anys. Després del brot vaig continuar treballant a la perruqueria canina. Mentrestant, vaig anar tenint brots. He tingut brots de vista i hi veia doble; brots de peus, caminava descalça pel parquet i em sentia com si caminés sobre pedres… He tingut brots de diferent tipus i no he deixat de treballar pels brots.

-Per què va deixar de treballar?

-Perquè fa 4 anys em van reconèixer la discapacitat i em van prohibir continuar amb l’ofici que tenia. Tot això em va obligar a replantejar la meva vida laboral i a més, va coincidir amb plena crisi. Tots els estudis que havia fet fins aleshores i els màsters de perruqueria canina van passar a no tenir cap valor. Jo havia pensat que tota la vida faria de perruquera canina però aleshores vaig agafar al·lèrgia al pèl de gos, pèl de gat, pèl de cavall…

-I què va fer?

-La meva mare em va portar a la Fundació Esclerosi Múltiple perquè comencés a encarar-me pel meu futur i vaig començar a fer cursos. He fet cursos d’ofimàtica, d’autogestió de les competències, d’atenció al client. Els cursos animen a agafar forces, a canviar el xip, a deixar d’anar de víctimes.

-Pensa que no cal anar de víctima?

-Jo no he anat mai de víctima ni m’he amagat mai amb la gent.

-Vostè explica que té EM?

-Sí, ho explico.

-I com reacciona la gent?

-La gent es pensa que estic bé. Moltes vegades em diuen “però si fas molt bona cara” i jo dic que es pateix en silenci. Molta gent em diu que, malgrat tot, estic molt bé. I tenen raó.

-Què vol dir?

-Que jo tinc una Esclerosi Múltiple molt lleu. Ho veig si em comparo amb altres persones que pateixen la malaltia. Bàsicament perquè de tots els brots que he tingut cap m’ha deixat seqüel·les visibles o que jo noti. Cada dia m’aixeco i dic gràcies perquè estic bé. I, alhora, m’he tornat més sensible amb la gent invident i amb la gent que va amb cadira de rodes. Si veig que tenen algun problema surto de seguida a ajudar-los.

-Com afronta el futur?

-Intento veure’l bé però tinc una economia molt mínima. Tinc una pensió de 354 € i amb això he de viure. La meva parella està a l’atur i encara bo que el pis és del meu pare. Per això, el que més em preocupa ara mateix és la part econòmica i penso que jo, amb la meva discapacitat, tinc més oportunitats de trobar feina, que no pas la meva parella que té 51 anys i no té cap discapacitat.

-Com viu la seva parella la malaltia?

-Molt bé, m’ajuda amb tot i ha estat sempre al meu costat.

-I la seva mare?

-La meva mare té fibromiàlgia. Tant ella com jo tenim una tolerància molt gran al dolor. Ella ha entès molt bé la malaltia. En canvi, el meu pare no l’ha entès. Resulta que ell coneix a una persona amb Esclerosi Múltiple que es troba molt bé, que pot treballar 8 hores al dia, que ha tingut fills… I ens compara amb aquesta persona i no entén que cada cas és un món. Amb tot el que veig penso que estic molt bé.”