Dolors Sans: ‘En l’esclerosi múltiple, la part física té tant de pes que deixa els aspectes emocionals en un segon pla’
Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona, té un postgrau en Psicologia de la Discapacitat Física i la Rehabilitació i un altre de Teràpia Familiar Sistèmica. La passió de Dolors Sans per la psicologia li ve de jove, fins al punt que alguns professors la van animar a triar aquesta professió atès l’interès que sentia per la matèria. Des de l’any 1997, treballa de psicòloga a la Fundació Esclerosi Múltiple.
Detecta reticència per part de les persones diagnosticades d’EM a l’hora d’anar al psicòleg?
En el cas de l’esclerosi múltiple, i en general de les malalties orgàniques, la part física i el cos tenen un pes tan gran que poden, perfectament, deixar en un segon pla tots els aspectes emocionals. Moltes vegades no hi ha una demanda clara; ara bé, sí que veiem que hi ha un cert malestar.
Com detecten aquest malestar?
No és fàcil respondre aquesta pregunta. Hi pot haver malestar psíquic que es manifesta molt clarament. En canvi, d’altres vegades, el malestar es manifesta de forma més encoberta. Al nostre servei utilitzem escales estandarditzades per fer una primera aproximació, però el més valuós és sempre l’experiència subjectiva de cada persona que conviu amb la malaltia. Ningú no és responsable de patir una malaltia: la pròpia responsabilitat se subscriu a com es respon a aquesta realitat. Les manifestacions del malestar subjectiu poden ser molt variades.
Per exemple?
Dificultats per identificar-se a la pròpia imatge, distanciament respecte als altres, sensació d’estranyesa, disminució del to vital, pèrdua d’il•lusió, irritabilitat i nerviosisme, tristesa.
Quins són els símptomes psicològics més freqüents d’una persona amb EM?
Els símptomes més descrits a la literatura són l’ansietat i la depressió, però penso que és molt important veure quina és la resposta subjectiva de cadascú, hi hagi o no simptomatologia. Cada vegada és més acceptada l’evidència que l’estrès ambiental o psíquic influeixen en les manifestacions de la malaltia.
També hem de tenir present que les alteracions cognitives, que són relativament freqüents, poden determinar les formes de resposta davant les dificultats.
Se superen amb el temps?
No m’agrada la pregunta però l’agraeixo moltíssim, perquè és molt habitual. El concepte superar pot tenir la connotació de vèncer i no ho trobo útil. Al final, per a qualsevol persona, fins i tot per a una que pateix EM, el que compta és com pren la seva pròpia vida, assumeix les dificultats i tira endavant.
Com afecta l’EM en la personalitat?
De la mateixa forma que podria afectar a qualsevol persona que hagi de conviure amb una circumstància amenaçant que pot afectar la seva integritat física i sobre la qual té un control relatiu. Com a psicòloga, per a mi és més important estudiar-ho cas per cas. En els casos que hi ha alteració cognitiva podem trobar que algunes persones malaltes tendeixen a aplicar, de forma reiterada, les mateixes solucions a diferents problemes. En aquest sentit, pot comportar una certa rigidesa.
Quin impacte té l’EM en la família?
És molt més important del què se sol tenir en compte. A tall d’exemple, hi ha estudis que demostren que, fins i tot en el moment del diagnòstic, la incidència de l’ansietat és igual o més alta en les parelles o familiars de les persones diagnosticades que en elles mateixes. Crec que en l’àmbit de les famílies tenim molta feina a fer, no només com a psicòlegs, sinó també com a servei.
Es diu que l’ajut psicològic és molt important en les persones recent diagnosticades. Per què?
En general, en el moment del diagnòstic, el trencaclosques vital es trenca. El diagnòstic d’EM és una mala notícia per a la qual ningú no està preparat. Evidentment les peces es poden tornar a posar al seu lloc però són inevitables els interrogants, les pors, la incertesa… Fins que la persona no aprèn a donar sentit i significat als seus símptomes corporals ho passa malament. Aquesta etapa és dura i requereix temps i molta energia.
És important la manera com es dóna el diagnòstic a una persona amb EM?
Deu ser-ho molt. De fet, les persones amb EM s’hi remeten freqüentment. És molt difícil, potser impossible, comunicar bé un diagnòstic d’EM. Podríem aspirar a donar-lo d’una manera el menys dolenta possible. Integrar el diagnòstic d’EM no és una tasca fàcil, requereix mesos. Segurament un acompanyament més freqüent al llarg del temps per part de l’equip d’especialistes a l’hospital general seria molt útil, però no se si és quelcom possible actualment.
Heu d'iniciar la sessió per comentar.
Tens un compte? Inicia la sessió ara!
Vols crear el teu compte? Inscriu-te ara!