David Sánchez: “Em veig amb bata blanca”

– Com va anar el diagnòstic?

L’any 2016, després d’un any de molt estrès, vam anar a passar el cap de setmana a la costa, a l’apartament dels meus pares. De sobte, vaig començar a parlar com si m’hagués pres dues cerveses de més, sense vocalitzar bé. No li vaig fer cas. Quan vam tornar a casa, el meu pare em va sentir i em va dir que anés a l’hospital. Vam anar-hi per la mútua.

– I?

Havien vist una taca a les imatges que no sabien gaire què era. Em van deixar ingressat i em van dir que em farien més proves. L’endemà a la tarda, va venir la neuròloga i em va dir que era un tumor cerebral i que em derivaven a neurocirurgia a Barcelona.

– Un tumor?

Em va caure el món a sobre. No entenia què passava, a més jo soc una persona molt esportista, que jugava a futbol. Em sentia bé i no entenia res.

L’endemà em van portar a l’hospital i em va agafar un neuròleg, que em va dir que prengués una medicació i que busqués un neuròleg i un neurocirurgià. El neurocirurgià el vaig veure aquell mateix dia i, sense gaire tacte, em va dir que ell pensava que tenia esclerosi múltiple.

– Què vas pensar?

Que era horrible i que em quedaria amb cadira de rodes. L’esclerosi múltiple és la malaltia de les mil cares. En el meu cas semblava un tumor, però no ho era.

Inicialment, em van dir que m’havien d’operar d’urgència pel suposat tumor i que ho havia de decidir ja. Després va aparèixer el doctor Joan Izquierdo Casas, que va ser el meu àngel de la guarda. Em va dir que em farien moltes proves i que, si no donaven resultats, em farien una biòpsia.

L’esclerosi múltiple és la malaltia de les mil cares. En el meu cas semblava un tumor, però no ho era.

– Com vas sortir d’allà?

Li vaig dir al doctor Izquierdo Casas que, si arribava fins a la biòpsia, volia que em portés ell, perquè amb ell estaria del tot tranquil. I em van fer moltes proves. Amb el temps, la inflamació va disminuir molt i jo ja parlava bé.  A partir d’aquí em van anar fent controls i el temps va passar. Jo vaig continuar amb la meva vida.

– Fins?

El 2021 jo estava a l’oficina i em marejava, caminava cap a l’esquerra. Un dia no vaig poder sortir de casa, pels marejos i els vertígens. Mentrestant vaig anar al metge, però no ho associava al primer brot perquè no m’havien diagnosticat esclerosi múltiple.

– Què vas fer?

Vaig estar uns dies amb vòmits i tal i, quan vaig anar a fer-me la ressonància de control, els vaig demanar si em podien fer la ressonància una mica més avall. Després, el doctor em va trucar perquè hi anés, però vaig veure els informes del radiòleg i deia que hi havia alguna cosa inflamatòria.

Abans d’anar a la visita vaig explotar, vaig plorar, vaig abraçar-me a la meva germana, ho vaig passar molt malament. Dos dies després vaig anar a la visita i el doctor em va dir que podia dir que complia els criteris diagnòstics d’esclerosi múltiple i em va explicar quina era la situació i quin tipus de pacient era segons la seva experiència professional.

– Què et va dir?

Que havien passat molts anys des del primer brot, que havia fet vida normal i que avui vas pel carrer i et creues amb gent amb esclerosi múltiple sense ser-ne conscient. Ha avançat tant la medicina que el que abans era anar amb cadira de rodes ara ja no és així. A partir d’aquí van passar el meu expedient de la mútua a la Seguretat Social i vaig començar amb el tractament.

Avui vas pel carrer i et creues amb gent amb esclerosi múltiple sense ser-ne conscient.

– I com va anar?

Vaig començar amb una primera línia que no em va anar gaire bé. Vaig tenir un brot sensitiu… i ara estic amb un altre medicament de segona línia i estic molt content. Torno a ser jo. Va arribar un moment que no era jo. Tinc una nena d’11 mesos i no estava gaudint de l’experiència perquè no tenia energia i tenia molts dolors. Ara torno a fruir de tot.

– Com ha canviat la teva vida després del diagnòstic?

Pel camí vaig tenir una lesió de futbol i em van operar, i això em va limitar l’activitat esportiva. En l’àmbit mental, la malaltia suposa un canvi i a més, la primera medicació que vaig tenir em va afectar molt.

Soc una persona optimista i molt positiva, però ha estat molt dur. Hi ha hagut matins que plorava. Tot i això, no he agafat la baixa. Ara que estic en una segona medicació tot s’està estabilitzant. Estic tornant al David que era abans.

– Quins símptomes tens ara en el teu dia a dia?

Sobretot la parla, quan em poso més nerviós del compte o faig exercici. Si, per exemple, per les festes prenc una cervesa o una copa de vi, m’afecta molt a la parla. És brutal. A mi abans no em passava.

Cognitivament, noto que em costa expressar-me. També noto el fet de caminar. Si estic nerviós vaig cap a l’esquerra, però si estic molt relaxat també em passa. De vegades si estem de vacances i sortim a caminar agafo un bastó.

– Com ho portes mentalment?

Bé, potser a altres persones els afecta més. És el que hi ha.

– Has explicat la malaltia a l’entorn?

Sí. Ho dic, però amb calma, perquè no tothom ho entén igual. No tothom sap què és l’esclerosi múltiple i alguns ho confonen amb altres malalties. Hi ha gent que ho entén molt bé i gent que no.

No tothom sap què és l’EM i alguns ho confonen amb altres malalties. Hi ha gent que ho entén molt bé i gent que no.

– I a la feina ho han entès bé?

No em puc queixar. Per la meva manera de ser, ho he comunicat des del primer moment. Per sort he trobat comprensió i tranquil·litat, tot i que és cert que les empreses no sempre en tenen i han de millorar molt la seva empatia en aquest sentit.

– El fet de ser psicòleg t’ha ajudat a portar la malaltia?

Sí. És una combinació de la formació acadèmica i de la personalitat. Al final, el dol també l’he passat. La meva formació i els coneixements tècnics em van permetre ubicar-me, documentar-me i no tenir por d’informar-me.

– Ara estàs fent un màster de Neuropsicologia.

És vocacional, m’agradaria poder-me dedicar a l’estudi del sistema nerviós central. Al final no sé si m’ha portat aquí la malaltia o no, però m’agradaria poder estar en aquest món sigui amb pacients o en la investigació. M’interessa la neurorehabilitació i l’estimulació cognitiva.

– Has guanyat una beca femtalent, com la vas descobrir?

Una de les coses que vaig fer quan em van diagnosticar va ser informar-me, i així vaig arribar a la FEM. Al principi, em va fer por involucrar-m’hi, perquè m’havien dit que la meva previsió semblava positiva. Vaig començar a mirar xarxes i webs. Vaig veure que la FEM involucrava a tothom.

Jo estava acabant el grau de Psicologia i m’havia de preparar per al PIR (Psicòleg intern resident), perquè em veig amb bata blanca. Era difícil, perquè hi ha poques places i perquè jo estava treballant 40 hores setmanals.

– Ho vas aconseguir?

L’examen no va anar malament, però no vaig treure la plaça i em vaig apuntar al màster de Neuropsicologia. Mentre el feia vaig veure les beques femtalent i vaig dir: “i si ho provo?”

Felicitats!