Cristina Gómez: “He arribat fins aquí distorsionant la realitat”

–Com va començar tot?
L’any 2018 va aparèixer la primera lesió.

–Què va passar exactament?
Treballava, feia molta activitat física, entrenava i anava sovint al gimnàs. Tenia una vida molt activa. Tot i així, ja des del 2016 experimentava alguns símptomes: a vegades veia doble, a vegades tenia formigueig a les mans, se m’adormien molt les cames… Però ho atribuïa sempre a l’estrès o al fet d’exigir-me massa.

En una visita al traumatòleg pel control de l’escoliosi i a causa d’un fort dolor cervical, el metge va decidir programar-me una ressonància. Quan vaig tornar a la consulta, em va preguntar si tenia control neurològic per les lesions que hi havia aparegut. Aquella va ser la primera notícia que alguna cosa no anava bé.

–I què va passar després?
El traumatòleg em va derivar al neuròleg, i abans d’haver fet ni un quilòmetre amb el cotxe ja m’estaven trucant de l’hospital perquè hi anés l’endemà.

–Hi vas anar?
Sí, hi vaig anar sola, pensant que no seria res important. Em van fer les primeres proves i em van dir que m’havia de fer una ressonància amb contrast. Jo tenia vint-i-pocs anys, patia fòbia a les agulles i em feia molta por afrontar una prova així. Per això no vaig comentar res a casa sobre la ressonància amb contrast i vaig decidir continuar amb la meva vida, evitant la situació.

–Què va passar després?
Van passar els anys i continuava tenint molts episodis de vertigen, mals de cap intensos, formigueig, adormiment de cames… I era el meu entorn —no només la meva mare— qui em deia que alguna cosa no anava bé. Tot i així, jo continuava justificant-ho tot.

A mesura que els símptomes empitjoraven, vaig intentar demanar una visita telefònica a la neuròloga per evitar la ressonància amb contrast, però ella va insistir que la situació era greu i que s’havia de fer. No quedava ben enllaçat fins ara, però aquell moment va ser realment un punt d’inflexió.

–Fins quan vas poder evitar-ho?
Fins que, finalment, la neuròloga em va trucar i em va preguntar si era conscient del risc al qual m’estava exposant. Em va espantar. Amb anestèsia general, em vaig sotmetre a la ressonància amb contrast i hi van aparèixer lesions actives.

Això només va ser l’inici: després de dues ressonàncies —craneal i medul·lar— van venir analítiques completes i, posteriorment, la punció lumbar, també amb anestèsia general. Vaig haver de passar per dues proves molt dures: una el juliol i una altra l’octubre. Tot aquest procés va ser especialment colpidor per la meva fòbia a les agulles i als entorns mèdics. Al final, tot apuntava al diagnòstic d’esclerosi múltiple.

–Quan va ser això?
L’any passat.

–I entre el 2018 i el 2024 vas continuar endavant sense fer-te’n càrrec?
Sí. Ho justificava tot. Pensava que era normal, que era estrès i cansament.

–Com et vas prendre el diagnòstic?
Va ser un cop molt dur. Abans d’entrar a la consulta, preníem un cafè amb la meva mare. Totes dues estàvem convençudes que seria alguna cosa senzilla. Però quan ens van donar els resultats, ens vam haver de seure. Va ser un dels pitjors moments de la nostra vida, per a totes dues.

–Vas començar el tractament de seguida?
Em vaig negar al principi. Necessitava entendre i assumir què estava passant. Amb feina personal, psicòloga i psiquiatra, vaig poder afrontar la realitat. He fet dos tractaments: el primer em va asseure fatal i em va deixar literalment al llit. El segon l’estic fent ara, però encara no sabem si serà efectiu.

Conviure amb l’esclerosi múltiple: dubtes, temors i aprenentatge

–Com et trobes actualment?
Tinc molta fatiga i espasticitat, i això no em permet portar una vida normal. Estic de baixa, intentant ajustar-me als canvis i conviure amb la incertesa de l’evolució.

–Com et sents emocionalment?
Amb el pas del temps, la malaltia ha avançat. Ja no estic en forma remitent-recurrent, sinó en secundària progressiva. Ja no tinc brots.

El fet de no voler actuar a temps i de no voler escoltar té conseqüències greus. Les persones que es puguin veure reflectides en mi haurien de reflexionar: a vegades s’hi és a temps… i a vegades no. Si el 2018 hagués començat un tractament, probablement ara no estaria en aquesta fase.

–Com ha estat el procés de treball personal que comentes?
Quan et veus vulnerable, depenent de la medicina, t’adones que el cap ho és tot. En el meu cas, no havia tingut males experiències mèdiques, però la por a les agulles generava tanta angoixa que vaig distorsionar la realitat durant anys.
Amb l’ajuda del treball mental realitzat, em vaig adonar que no podia continuar distorsionant la realitat i he afrontat la malaltia.

–Com portes el fet d’estar de baixa laboral?
Ha estat dur. La meva doctora em va dir que sí o sí havia d’aturar-me. A causa de la immunosupressió del tractament, era molt propensa a infeccions i bacteris, i era molt difícil sostenir una vida normal.

Ara, estant de baixa, he notat canvis: continuo cansada, però puc regular millor l’energia. Normalitzar aquesta nova vida és complex i sovint dolorós.

–Com valores el moment vital en què et trobes ara?
Estic intentant reconèixer els meus límits sense vergonya. Descobrir el valor d’un dia tranquil i ser més amable amb mi mateixa. Ja no sóc la persona que era abans, és cert. Però tampoc soc menys.

Viure amb esclerosi múltiple no és rendir-se. És aprendre a viure de nou, amb noves normes, amb altres mapes. A vegades tinc por, sí. Però també tinc coratge. I aquest coratge m’acompanya cada matí, quan decideixo tirar endavant. La vida no s’ha aturat: ha canviat de forma, i jo estic aprenent a gaudir-la.

L’experiència de la Cristina és un recordatori que cada testimoni sobre l’esclerosi múltiple pot ajudar altres persones a sentir-se acompanyades, informades i compreses. Si tu també convius amb l’esclerosi múltiple, et convidem a unir-te a la Comunitat EM: un espai segur on trobaràs recursos, acompanyament i testimonis que inspiren.