Cristina Alcaraz: “Soc més feliç ara que abans que em diagnostiquessin esclerosi múltiple”

– Quan et van diagnosticar?

El 2019. El 23 de desembre del 2018 em vaig començar a trobar malament, amb un dolor molt fort a la cella dreta. No li vaig donar importància per l’estrès de Nadal, la meva filla acabava de fer un any i vaig pensar que era un cúmul de coses.

Aquest dolor va anar a més i després veia una taqueta. Més endavant, quan mirava cap amunt, sentia que em tibava l’ull. No li vaig donar importància, el dia 2 de gener me’n vaig anar a urgències a l’hospital i no vaig sortir en una setmana.

– Què va passar?

Em van fer moltes proves, la veritat és que em vaig espantar moltíssim, no entenia res perquè físicament em trobava perfectament. Al cap de 48 hores em van dir que el més probable era que fos esclerosi múltiple, però, així i tot, no m’ho van confirmar i vaig haver d’esperar un mes més. Aquest mes va ser horrible.

– El no saber.

Va ser agònic. No tens cap suport psicològic i estàs vivint això com una pel·lícula. El cap et dona voltes, jo ja creia que no em confirmaven el diagnòstic perquè potser hi havia alguna cosa més, i fins i tot vaig pensar que tenia ELA.

– Com t’ho vas prendre?

Estava força espantada; tanmateix, sempre hi ha una part que diu “tira” i en tenir una nena petita és com el teu motor. És que no et pots ensorrar i has de treure les forces d’on sigui per tirar endavant.

– I vas continuar amb la teva vida?

Al principi, vaig estar treballant un any a la feina on era, que era una farmàcia. Passat un any ja no podia més. Em vaig ensorrar, tenia una motxilla que pesava massa i vaig demanar ajuda al servei de psicologia, però em donaven la visita al cap de sis mesos.

Em volia morir. No sabia ni com passaria les 24 hores següents i em vaig enfonsar. Jo perquè tenia el suport de la meva família i molt d’amor, però hi ha gent que potser està sola. Com se suposa que t’ho has de prendre, això? Aleshores vaig deixar la feina.

Jo perquè tenia el suport de la meva família i molt d’amor, però hi ha gent que potser està sola. Com se suposa que t’ho has de prendre, això?

– Com va ser?

Quan em van diagnosticar, vaig explicar el diagnòstic a la meva cap, però quan em vaig incorporar a la feina després d’estar dos mesos de baixa, tenia una cap nova, perquè en aquell temps hi va haver un canvi de titular a la farmàcia.

Així que quan vaig arribar, vaig trobar-me amb companys nous, la farmàcia renovada i oberta els caps de setmana durant 12 hores, quan abans no treballava el cap de setmana. Em sentia com que no m’adaptava, tenia un volum de feina molt exagerat i patia molta fatiga muscular. Em sobrepassava.

– I ho vas deixar.

Vaig parlar amb la meva cap, que em va facilitar la sortida. Només això ja va ser un alleugeriment que va millorar moltíssim el meu estat d’ànim, perquè sentia el pes d’haver de posar bona cara a tothom per tal que ningú notés res. A més, vaig fer un altre canvi, vaig deixar el pis de Barcelona i me’n vaig anar a viure a Montcada, a un pis més gran.

– Ara estàs treballant?

Ara estic a l’atur des del juny. Fins aleshores vaig treballar per a una cadena dental, perquè després del diagnòstic em vaig treure el títol d’auxiliar d’odontologia, que volia estudiar des de feia molt de temps. Quan et veus en una situació que et canvia la vida, dius: “Doncs faré alguna cosa”.

Quan et veus en una situació que et canvia la vida, dius: “Doncs faré alguna cosa”.

– Com vas passar la pandèmia?

A mi la pandèmia em va anar força bé, perquè necessitava parar i no sabia com. La pandèmia em va venir d’allò més bé, sembla cruel amb tot el que ha passat, però psicològicament em va beneficiar. No m’importava ser a casa, vaig deixar de veure les notícies perquè m’afectaven molt. Vaig organitzar-me, vaig aprofitar el temps, em vaig posar a llegir…

– Vols dedicar-te a l’ortodòncia?

Em cridava l’atenció, així i tot, un cop a dins no m’hi vull dedicar. Ara busco alguna cosa adreçada a ajudar els altres, sobretot des de la meva pròpia experiència, perquè observo que es poden canviar moltes coses. No tinc titulació de coach, però m’agrada molt i m’hi sento a gust. M’agradaria redirigir el meu camí per aquí.

A més, amb la FEM estic fent el curs de community manager, a veure si puc trobar una feina amb què pugui compatibilitzar la vida familiar i laboral. La veritat és que no m’apassionen les xarxes, perquè el fet d’exposar la meva vida no va amb mi, tanmateix, estic provant i com que al curs també hi ha una part d’intel·ligència emocional, que em satisfà moltíssim, estic intentant fer un mix de tot.

– Com estàs de salut?

Perfectament.

– Has fet canvis a la teva vida després del diagnòstic?

Des del principi vaig pensar que faria tot el que estigués a la meva mà per ajudar a trobar-me millor i una part és la nutrició, alimentar-te millor, buscar aliments que siguin antiinflamatoris.

He deixat de menjar proteïna animal. Amb aquest canvi, la meva vida es va capgirar. Vaig passar d’aixecar-me sense energia a no parar. Em sento igual que em sentia abans que em diagnostiquessin la malaltia. A banda, com et vas sentint millor ja no t’encaselles com una persona malalta.

Soc conscient que tinc una malaltia, però no em considero una persona malalta. Vaig canviant les frases… Quan em diuen “els teus limfòcits t’ataquen”, jo em dic el contrari, els meus limfòcits m’ajuden i em protegeixen.

Soc conscient que tinc una malaltia, però no em considero una persona malalta. Quan em diuen “els teus limfòcits t’ataquen”, jo em dic el contrari, els meus limfòcits m’ajuden i em protegeixen.

– Què has canviat més a part de l’alimentació?

L’actitud, parlar-me diferent, dir-me coses bones i boniques en comptes de dolentes. La ment et serveix tant per destruir-te com per construir-te i jo decideixo construir-me i trobar-me bé. Al final és capgirar la truita i mirar cap a l’altra banda: la part positiva, que també l’he treta.

– Quina part?

Jo soc més feliç ara des que em van diagnosticar la malaltia que abans, evidentment un cop superat i passat el dol. Soc molt més feliç. He canviat totes les coses que no m’agradaven d’abans, o ho estic intentant almenys. Jo pensava que mai no tornaria a somriure, vaig pensar que el diagnòstic era el meu declivi com a persona i al final ha estat tot el contrari.