Carla Huertas: “El més important és escoltar el teu cos”

-Com vas sentir que et passava alguna cosa?

Estava fent un grau mitjà de pastisseria i treballava en un forn del meu poble. Estàvem al mes de juny i feia el treball de recerca per segon cop. Estava donant el meu màxim i només faltava polir algunes coses, però de sobte vaig perdre la visió d’un ull.

Al principi no hi vaig donar importància perquè jo només volia acabar el treball i aprovar. Li vaig comentar a la meva mare i vam anar a l’oculista, després al CAP i més tard a neurologia. Llavors, em van fer les proves i em van dir que, o bé m’havia entrat un paràsit a l’ull, o tenia esclerosi múltiple.

-Van trigar molt a diagnosticar-te?

Em van diagnosticar bastant ràpidament.

-I com t’ho prens?

Jo prioritzava la feina i em trobava bé físicament, tot i no veure-hi d’un ull. Al matí anava a l’escola i a la tarda treballava, anava al metge i treballava des de casa.

Després em van donar cortisona per recuperar la visibilitat de l’ull. Finalment, vaig entregar el treball de recerca, i quan li vaig explicar a la professora tot el que estava passant no donava crèdit que hagués fet el treball sola sense veure-hi d’un ull.

-Com vius el diagnòstic?

En un primer moment va ser un impacte bastant fort perquè no m’ho esperava. Però quan em van donar el diagnòstic ja tenia la nota del treball: havia aprovat.

Recordo que tornant del metge plorava intentant assimilar-ho. Després em vaig adaptar bé als canvis i a la medicació. A més a més, com que tinc epilèpsia des dels 3 anys, anar al metge és com anar a la meva segona casa, per tant, em vaig adaptar bé a la nova rutina.

Al principi, amb la medicació tenia rampes a les cames, però després me la van canviar perquè van aparèixer noves lesions. Tot i això, el canvi més radical va ser canviar la meva dieta.

El canvi més radical va ser canviar la meva dieta

-Per què?

L’adaptació de la medicació al meu cos em produïa cremor a l’estómac. Per això vaig tornar-me completament vegetariana, no volia menjar carn.

-Què t’ha ajudat amb la malaltia?

El fet d’estudiar teatre musical em va ajudar molt. Sobretot gràcies a una assignatura del primer any, en què aprens a comunicar-te amb el teu cos i això, per desgràcia, no s’ensenya enlloc. Quan tens una malaltia has de saber per què et passen les coses, saber assimilar-les i no quedar-te amb el simple fet que et fa mal la cama, per exemple.

Quan tens una malaltia has de saber per què et passen les coses, saber assimilar-les i no quedar-te amb el simple fet que et fa mal la cama, per exemple

Vaig aprendre molt, vaig aplicar molts coneixements i m’ha servit molt pel meu dia a dia. Feia “floor moving”, estiraments, treballava l’equilibri i també aspectes que una persona amb esclerosi múltiple no té tanta facilitat per fer.

L’estiu passat ho vaig passar malament, perquè em venien cops de calor i no tenia forces per moure’m. Si m’hagués tocat treballar no ho hauria pogut fer. Així que vaig aplicar tot allò que havia après a l’assignatura. El meu cos necessitava descansar i respirava profundament, ho assimilava i em posava a veure alguna pel·lícula.

-Què ha canviat de la teva vida des d’abans de l’esclerosi múltiple?

Ara escolto molt més el meu cos. Soc una persona que sempre dono el meu màxim en tot allò que faig i, potser, el que més m’ha costat és frenar quan el meu cos ho necessita i m’ho demana.

-Quins símptomes tens?

El símptoma que sempre tinc és la fatiga, i a l’estiu més. En aquesta estació de l’any em molestava bastant no poder fer plans i haver d’anar frenant. Si un dia em sentia més dèbil, havia de fer menys coses. Jo intentava establir-me una rutina nedant i fer, per exemple, 14 piscines, però alguns dies n’havia de fer menys.

-Has explicat la malaltia als teus amics?

Sí. La veritat és que vaig afrontar jo sola la malaltia perquè les meves amigues no em van donar gaire suport: no li donaven gaire importància, només em preguntaven si estava bé. Aquella amiga que esperava que em donés més suport és la que menys me’n va donar. Va ser un cop bastant dur.

Tothom té les seves coses i la seva vida, però acabes pensant que potser no eres tan important. Tanmateix, això també em va servir per no dependre ni esperar res dels altres, per això no m’he enfadat amb la meva amiga.

-I els teus pares?

Ells ho van passar més malament que jo. Els va caure el món a sobre, però m’han ajudat molt. La meva mare demanava festa a la feina i m’acompanyava a les proves.

-D’on et ve el gust pel teatre musical?

De petita sempre m’havia agradat molt cantar. Vaig fer classes particulars de cant entre els 16 i els 18 anys i la professora em va proposar que fes les proves per entrar al curs de teatre musical. Finalment, vaig entrar-hi.

-Practiques meditació?

Sí, m’agrada molt meditar. Els caps de setmana pujo a la muntanya a Sant Joan de les Abadesses. Trigo tres quarts d’hora a pujar-hi, però un cop allà medito i em va molt bé.

-Continues estudiant?

Sí, però no sé si treballaré o no. Em fa enveja la gent que pot combinar l’estudi i la feina. El meu horari no em permet trobar una feina de tardes. Sovint sento impotència perquè jo no puc fer res i els meus pares m’ho acaben pagant tot.

-Com veus el futur?

No ho sé. M’agrada actuar, però també m’agrada molt la pastisseria. Tinc clar que m’hauré de dosificar perquè no podria aguantar una feina de 12 hores, ni tampoc una de 8. M’hauré d’adaptar i fer altres coses. No sé què serà de mi. Només sé què vull continuar aprenent coses, però sempre escoltant el meu cos.

Només sé que vull continuar aprenent coses, però sempre escoltant el meu cos

-Què ha de fer algú que tingui esclerosi múltiple i vulgui aprendre a llegir el seu cos?

Uf! Això s’aprèn a força d’acceptar-ho, de respirar i d’assimilar sense atabalar-se. No cal pensar “què serà això” ni “per què m’ha passat”, perquè no en treus res. És una pèrdua de temps i d’energia.
Sobretot no s’ha de negar, sinó assimilar-ho. Així ho vaig fer jo. I si cal renunciar a les activitats programades perquè el teu cos no pot fer-les, doncs s’hi renuncia. El més important és escoltar el teu cos.

No cal pensar “per què m’ha passat” perquè no en treus res: és una pèrdua de temps i d’energia