Bet Alabern: ‘No t’adones de les dificultats que comporten algunes decisions urbanístiques fins que les pateixes’

Quan li van diagnosticar esclerosi múltiple?

Estava començant la carrera d’arquitectura i tenia 18 anys. Vaig tenir por de no poder seguir amb els estudis, però finalment vaig acabar la carrera de forma brillant. Tot va anar molt bé. Vaig rebre moltes beques i també vaig viatjar. Volia continuar estudiant, així que vaig començar el doctorat. Aquest em va dur primer a Boston i després a Chicago. Quan estava allà fent recerca, em vaig tornar immune a la medicació que m’havia estat prenent fins aleshores.

Per tant, vostè descobreix l’esclerosi múltiple a Chicago…

Sí. Fins aleshores, la malaltia havia estat molt benigna. Semblava que a l’estiu, amb la calor, m’agafés una mica de grip, però res important. A Chicago, vaig tenir un brot sever i, fins i tot, vaig arribar a tenir dificultats per caminar. Vaig començar a anar sovint a l’hospital i el metge em va recomanar que tornés al meu país i provés una altra medicació. Així vaig tornar a Barcelona i a l’Hospital Vall d’Hebron em van canviar el tractament farmacològic.

Què va aprendre de l’arquitectura durant la seva estada als Estats Units?

Vaig aprendre que la teoria s’ha d’aplicar. Els nord-americans són així. Pensen alguna cosa i, al dia següent, ja l’estan portant a terme. Són molt dinàmics, ràpids i senten la necessitat d’implementar allò que han pensat. Això, per a l’emprenedoria de les empreses, és molt positiu. Els europeus, en canvi, s’ho pensen tot molt més i necessiten consultar qualsevol cosa.

I què va aprendre de la seva malaltia?

Que, de vegades, no t’adones de les dificultats que comporten algunes decisions urbanístiques fins que les pateixes. Per això, dono molta importància a les ciutats amables.

Com ha de ser una ciutat amable?

Ha de ser una ciutat accessible per a tothom, sense barreres arquitectòniques. Una ciutat on es pugui fer un recorregut amb seguretat perquè està senyalitzat i on, a la vegada, es gaudeixi d’un entorn agradable amb vegetació. Una ciutat amable és també una ciutat còmoda perquè disposa d’un lloc per seure cada pocs metres. Això és fonamental. A més, té parcs públics i places on els nens hi puguin jugar i els grans parlar i relacionar-se.

Per millorar com a ciutat amable, en quina ciutat ens hauríem d’emmirallar?

Depèn. No hi ha una ciutat perfecta. Per exemple, Marràqueix és un zero respecte als elements urbans dels què disposa però, en canvi, és un deu quant a tranquil·litat i placidesa en els espais urbans. Hi ha una tranquil·litat que no es gaudeix enlloc d’Europa. La relació entre la gent també és molt bona. La gent és empàtica. A França hi ha llocs molt ben adaptats, sobretot parcs.

Vostè defensa que les noves tecnologies i un urbanisme més amable li fan la vida més fàcil. Expliqui’ns com.

Pel que fa a les noves tecnologies, el telèfon mòbil és bàsic per a mi. Arran dels brots, sobretot, em desoriento amb molta facilitat.

Disposar d’un aparell amb el qual puc entrar a Google Maps i que aquest ja em traci una ruta i em georeferenciï, m’és quelcom molt útil perquè simplement haig d’anar seguint la boleta que apareix a la pantalla. Els panells situats en diferents punts de la ciutat, que t’indiquen on ets, també són molt útils.

Jo agraeixo, igualment, que les parades d’autobús especifiquin quant temps falta fins que arribi el proper autobús. D’aquesta manera, si sé que el bus encara ha de tardar deu minuts, puc anar a fer un cafè i descansar mentrestant.

Com a arquitecta, de quina manera milloraria la ciutat per a les persones amb EM?

Per exemple, les persones que van en cadira o moto elèctrica sempre pateixen per si se’ls esgota la bateria. Per què no instal·lem punts de recàrrega per a vehicles elèctrics? Això seria molt útil perquè donaria autonomia a les persones que es desplacen en cadires elèctriques.

Què més?

Posaria més bancs, seients, cadires, murets o algun punt de suport per recolzar-nos.

Cada quants metres necessitem un banc? Cada 200 metres?

No. Cada 200 metres és una distància massa llarga. 100 metres seria la distància adequada.

Què més faria?

Plantaria vegetació a les places. Hi ha massa cotxes. S’hauria de trobar un punt de convivència entre cotxe i vianant, donant sempre prioritat al vianant i col·locant elements a la vorera perquè els cotxes no hi aparquin.

Potser pilones?

Sí, però no pilones com les que hi ha ara, sinó pilones multifuncionals que tinguin forma de bola o de tambor i que, d’aquesta manera, també permetin a la gent seure-s’hi i descansar.

Hem millorat, doncs, quant a barreres arquitectòniques?

Sí.

I què opina de les rampes?

Les rampes han de ser inclusives. No han de fer recorreguts segregats, sinó que han de ser per a totes les persones: per a les que tenen problemes de mobilitat i per a les que no. Per això, parlem de ciutat per a tothom.

Patir esclerosi múltiple l’ha ajudat a veure la vida des d’un altre angle?

Segur. La meva mirada m’ajuda a pensar més en les persones i en voler fer l’espai més còmode i adequat. Sobretot, m’ajuda a pensar que, davant d’un projecte d’urbanisme, hem de tenir una actitud d’ajut a la ciutadania, fent els espais confortables i amb vegetació. Les olors són imprescindibles.

Les olors?

És el sentit que tenim més desenvolupat. Una olor et pot fer feliç o, al contrari, pot fer-te molt fàstic. L’olor és molt important i, per això, cal que en una ciutat hi hagi més flors i menys fum de cotxes.