Bárbara Celada:’La malaltia t’ensenya a valorar coses amb què abans no t’hi fixaves’

Té 22 anys i viu a l’Hospitalet. Està diagnosticada des de fa un any i mig i malgrat això ja ha estat capaç d’afrontar i assumir l’impacte psicològic del diagnòstic. La Bàrbara explica que ara valora petits detalls com poder pujar unes escales.

-Com va començar tot?

Fa 2 anys que vaig tenir la primera parestèsia des del cap fins al braç. Vaig anar al metge i em va dir que no passava res, que era a causa de l’estrès perquè estava d’exàmens. Va passar un any i em va tornar a passar el mateix també per època d’exàmens i vaig tornar a anar al metge perquè aquest cop era molt més fort. En aquesta ocasió ja em van començar a fer proves però no es veia res fins que em van derivar a neurologia.

-Li va semblar estrany?

Em van dir que potser era una mielitis i que no em preocupés.

-I sabia què era una mielitis?

No, però jo anava molt confiada. Vaig estar amb el neuròleg i em va explicar les proves que em farien i que la propera visita seria a la unitat d’esclerosi múltiple, cosa que em va sobtar una mica. Però era evident que fins que no tinguéssim els resultats de les proves, el neuròleg no m’explicaria res i jo tampoc vaig buscar informació. I és estrany, ja que amb un mal de cap ja busco informació a Google. Però en aquest cas vaig confiar.

-I a la següent visita?

Em van dir que es pensaven que podia ser esclerosi múltiple. La meva mare i jo ens vam quedar bastant en estat de xoc. Jo en aquell moment estava fent tercer d’Història, havia passat un any des del segon brot i tornava estar en època d’exàmens. La doctora em va preguntar si tenia dubtes però estava tan sorpresa que no sabia ni què preguntar-li.

-I doncs?

Potser perquè en aquell moment desconeixia la malaltia no pensava que em podria quedar en cadira de rodes o morir-me, com molta gent pensa, però després a casa vaig plorar molt.

-Què va fer amb la seva vida?

Normalitat. Tot i que estava malament anímicament, vaig intentar fer veure que no passava res, continuava estudiant i treballant al mateix ritme. La meva mare veia que plorava molt i a la revisió amb la neuròloga ho va comentar. Em van recomanar un tractament psicològic. Vaig anar al psicòleg i em va aconsellar que anés a la Fundació Esclerosi Múltiple, on he fet teràpia.

-Com li va anar?

De seguida vaig veure que la teràpia m’aniria bé i així ha estat. Estic molt bé en comparació a com estava abans, em passava tota l’estona plorant. He fet un canvi d’actitud.

-Què ha canviat?

Ara tots els meus amics saben que estic malalta i no em fa res dir-ho. Abans no ho deia. Crec que tenia por que em rebutgessin o que em tractessin d’una manera diferent. Una altra cosa que he canviat és la feina. Vaig plegar del McDonald’s perquè era una feina molt estressant i l’experiència em demostra que quan m’estresso o em poso nerviosa és quan comencen els maldecaps i els vertígens. He après que és important controlar tot això.

-I ara busca feina?

Ara estic treballant de caixera en un Carrefour i estic molt millor perquè és un altre tipus d’estrès. Ara treballo 3 o 4 hores al dia quan abans en feia de 8 a 10 i a més puc estar asseguda. Compagino la feina amb les assignatures que tinc pendents per acabar la carrera i quan l’acabi m’agradaria fer algun màster o postgrau relacionat amb l’Àfrica i treballar en cooperació internacional.

-Què ha après de la malaltia?

T’ensenya a valorar coses que abans no valoraves o no t’hi fixaves, com ara poder pujar escales, encara que pugui semblar una tonteria. Jo abans feia molt exercici, però ara amb la malaltia les cames em pesen molt més i tinc fatiga. Abans per anar a classe agafava l’ascensor. Ara pujo les escales a peu i això ho valoro molt. Són petits detalls. Abans anava molt atabalada amb la feina i les classes i no tenia temps per res. Valoro molt el temps lliure, la salut… Sóc molt conscient de la simptomatologia que tinc i si puc deixar de fer algunes coses per millorar, ho faig. També he après a dosificar-me per sentir-me millor.

-Com viu el Mulla’t?

M’agrada molt el Mulla’t. És molt difícil que la gent es posi a la teva pell però sí que el Mulla’t ajuda a donar visibilitat a la malaltia perquè quan dic que tinc esclerosi múltiple primer em pregunten què és això i després em diuen que estic molt bé. El Mulla’t fa veure a la gent que no necessàriament t’has de quedar en cadira de rodes i permet agafar consciència. Per exemple, tots els brots que he tingut han estat sensitius i em costa molt fer entendre que potser no puc subjectar un objecte, no perquè no tingui forces sinó perquè no controlo la mà.

Heu d'iniciar la sessió per comentar.

Tens un compte? Inicia la sessió ara!

Vols crear el teu compte? Inscriu-te ara!