Ana Pardo: “El que tinc està al cap, però no és psicològic”

– Quan et van diagnosticar?

El juliol del 2020, però el meu diagnòstic va trigar tres anys a sortir. Tot va començar el juliol del 2017, quan a la feina (treballava a la carnisseria-xarcuteria d’un supermercat) em vaig fer un esquinç al turmell.

– I doncs?

Cada vegada caminava pitjor. Em queixava que em feia mal el turmell i vaig anar al metge, que em va derivar al traumatòleg de la Seguretat Social. Llavors em va dir que, com que no era operable, era psicològic. Vaig buscar un traumatòleg privat. Em va fer una ressonància del turmell, em vaig posar plantilles ortopèdiques i la cosa va quedar així fins al 2018.

– Què va passar?

Era l’estiu, vaig anar a la platja i a l’hora d’aixecar-me de la tovallola em vaig adonar que no podia. No entenia per què una cosa que sempre havia pogut fer, ara no podia fer-la. El meu pare em va ajudar a aixecar-me.

En tornar de vacances vaig anar al traumatòleg i li vaig explicar tot, que el genoll també m’havia deixat de funcionar i que caminava que, com dic jo, semblava un pirata. El traumatòleg s’ho va mirar i no hi va veure res. Em va derivar a fer rehabilitació.

A l’hora d’aixecar-me, em vaig adonar que no podia. No entenia per què una cosa que sempre havia pogut fer, ara no podia fer-la. 

– I la vas fer?

Vaig fer 10 sessions de rehabilitació i quan vaig tornar al metge continuava igual. Llavors em va dir que tenia una cama més curta que l’altra i que em derivaria al neuròleg, perquè això ja no depenia d’ell.

– Vas anar al neuròleg?

Sí, li vaig explicar que no em podia aixecar, que caminava malament i que tenia problemes d’incontinència. Em va dir que era psicològic.

– I què vas fer?

En treballar en un supermercat, vaig pensar que si no podia, com que tenia dues petites hèrnies, demanaria ajuda, i vaig anar al metge d’empresa que també em va enviar a rehabilitació. També em va dir que jo havia agafat por de caure i que era un tema psicològic. Del tema psicològic en vaig acabar bastant tipa.

Mentrestant vaig pensar que potser eren les plantilles i vaig anar a una ortopèdia que m’havien aconsellat. Només arribar a l’ortopèdia ja em van dir que això meu no tenia res a veure amb elles, que ningú caminava d’aquella manera per unes plantilles. Em van demanar que em quedés allà, que anaven a buscar un metge. Al cap de poc va aparèixer un traumatòleg esportiu.

– Què et va dir?

Va ser la primera vegada que em vaig sentir escoltada. Li vaig explicar tot i em va dir que, si el problema no venia de cintura en avall, potser venia de cintura en amunt i que no m’espantés, però que em farien una ressonància cranial. Me la van fer. Era febrer del 2020 i em van trucar dient que el metge em volia veure urgentment. Em vaig espantar una mica.

– Normal.

El metge em va dir que tenia lesions importants al cervell i em va preguntar a quina classe de metges havia anat perquè no em fessin cas quan feia tres anys que batallava amb allò. Em va dir que anés urgentment al meu metge de capçalera perquè em derivessin a la unitat especialitzada de neurologia. Aquí ja em vaig quedar que no entenia què estava passant.

El metge em va preguntar a quina classe de metges havia anat perquè no em fessin cas quan feia tres anys que batallava amb allò.

– Quan ho vas saber?

Vaig haver d’esperar, perquè va arribar el confinament i va quedar tot parat. A principis de maig em va trucar la neuròloga i em va dir que el que tenia té nom i cognoms i que podíem fer dues coses: o bé m’ho deia per telèfon o bé esperàvem que la cosa millorés una mica per poder anar a l’hospital. I jo vaig dir: “Ah no! Digui-m’ho per telèfon”.

– T’ho va dir?

Primer em va preguntar si estava asseguda i si estava sola, jo estava acompanyada. No tenia ni idea del que la neuròloga anava a dir. Em va mencionar la paraula esclerosi múltiple, però no sabia què m’estava dient, i llavors amb el mòbil a la mà em va fer mirar quatre coses perquè entengués què era la malaltia.

A partir d’aquí, passat un mes em van trucar per fer-me la punció lumbar i totes les proves. Després em van confirmar el diagnòstic.

– Amb tot això, estaves treballant?

Fins un mes després que em diguessin la paraula esclerosi múltiple vaig treballar. Més tard, el metge de capçalera em va donar la baixa i ja no he treballat més.

– Sense estabilitat a la cama devia ser complicat treballar tot el dia dreta.

Sí, i hi havia companys que em deien que agafés la baixa i a casa també m’ho deien, però com que no sabia què tenia… Vaig aguantar com vaig poder. Va ser complicat.

– Què pensaves quan et deien que tot era psicològic?

Pensava que a mi em passava alguna cosa. Sabia que alguna cosa no em funcionava i que no era psicològic. Fins i tot vaig acabar anant a una psicòloga que em va fer teràpia, però és clar, jo continuava caminant igual.

– Durant tot aquest temps has continuat caminant malament o t’has anat recuperant?

Cada vegada anava a pitjor. Avui em moc amb dues crosses.

– Com et vas prendre el diagnòstic?

No em va agradar i és complicat, però va ser un descans. Per fi podia dir i podia demostrar el que tenia i entenia per què caminava així. El que tinc està al cap, però no és psicològic.

El diagnòstic no em va agradar i és complicat, però va ser un descans. Per fi podia dir i podia demostrar el que tenia.

– En quina situació laboral estàs ara?

M’han donat la incapacitat permanent, però només ho tinc notificat per SMS i m’han dit que ja m’ho enviaran per carta. Mentrestant estic fent un curs de TIC amb la FEM.

M’intento reinventar, veient com anava amb el fet de caminar ja fa temps que vaig pensar que a la feina no hi podria tornar. També estic fent un cicle formatiu d’assistència de direcció, per avançar-me als esdeveniments o al que pugui passar.

– Com ha canviat la teva vida des del diagnòstic?

Ara m’agafo les coses més pausadament, potser hi ha coses a les quals abans no donava tanta importància i ara n’hi dono més. És molt trist dir-ho, però he guanyat qualitat de vida i tranquil·litat. Ara haig d’anar al meu ritme, perquè el ritme de la gent no el puc seguir. Avui la meva feina és fer rehabilitació, cuidar-me i intentar tenir la millor qualitat de vida.