Ana Azevedo: ‘Ajuda molt que la gent del teu voltant sàpiga el que sents i el que tens’

Com va ser el diagnòstic?

El primer any que vaig viure a Barcelona ja vaig sentir alguns símptomes com formigueig als dits de les mans i dels peus, i mals de cap molt forts. A poc a poc me’n vaig anar adonant… i em queixava. A més, practicava ioga i ball i veia que anava perdent l’equilibri. Després m’adonava que aspectes quotidians com obrir una ampolla d’aigua em costaven molt perquè no tenia força. També tenia dificultats per baixar les escales del metro. No sabia què em passava.

I va anar al metge?

La incontinència va ser el desencadenant de tot. És molt fort tenir incontinència quan ets jove; vols passejar i no saps com fer-ho.

I per això va anar al metge.

Vaig anar-hi i em va dir que em farien un TAC. Els resultats del TAC deien que tenia alguna cosa desmielinitzant, però no vaig entendre gaire de què es tractava. A partir d’aquí, em van dir que em farien proves per descartar possibilitats però mai no descartaven res. De fet, mai no van descartar res.

Quan van diagnosticar-li esclerosi múltiple, sabia què era?

Sí perquè ho havia buscat per curiositat i tenia molts símptomes. A més, tinc un company portuguès que també viu a Barcelona i té esclerosi múltiple. Ell tocava la bateria i ho va haver de deixar perquè la malaltia li va afectar la coordinació.

Vostè impartia classes de ioga.

Sí, el ioga és el meu hobby. Impartia classes de ioga però em feia vergonya perquè queia constantment, perdia l’equilibri i havia d’anar al lavabo amb urgència. Ja des d’abans del diagnòstic vaig començar a agafar vergonya fent de professora de ioga. Però després del diagnòstic vaig assumir la malaltia al 100%, sobretot gràcies als meus amics.

Explica que té EM?

Tots els meus amics saben que tinc EM, fins i tot les persones que vaig conèixer després del diagnòstic, també perquè tots em veien amb el bastó… però ajuda molt que la gent del teu entorn sàpiga el que sents i el que tens. Una de les persones que vaig conèixer després del diagnòstic és directora d’una escola de ioga, i a partir d’aquí, vaig començar a impartir classes una altra vegada tot just fa un any.

I fa classes de ioga a persones amb esclerosi múltiple o a persones que no tenen la malaltia?

Faig classes a persones que no tenen la malaltia. Vaig tenir un alumna amb fatiga crònica i ara en tinc una altra amb alguns problemes de mobilitat, que necessita una mica més d’atenció. Intento estar més estona amb aquestes persones que necessiten més atenció, perquè sé perfectament el que significa haver de fer aquest tipus d’exercicis.

Com ho fa per ensenyar exercicis de ioga que vostè no pot practicar?

Els que no puc fer són els d’equilibri i els de córrer en un mateix espai, que són molt habituals en la disciplina del ioga kundalini, que és la que jo practico. En aquests casos m’aguanto a la paret i descric als alumnes el que han de fer. La majoria ja saben com realitzar aquests exercicis.

Llavors, els seus alumnes saben que està afectada d’EM?

Sí.

I què diuen al respecte?

Crec que es preocupen molt de mi i m’admiren pel que faig. Se sorprenen molt quan els explico que tinc esclerosi múltiple.

Què li aporta a vostè fer classe?

Em fa sentir molt amunt; em produeix molta alegria poder fer-la. Aprofito la classe per fer estiraments perquè el cos em fa mal i el ioga em va molt bé. Des del punt de vista mental, em fa sentir bé amb mi mateixa. Jo recomanaria a tots els pacients que ho fessin, sempre que el físic els ho permetés, és clar. En funció d’això, els diria que anessin a una classe de ioga normal on aprenguessin a conèixer el seu cos i les seves limitacions.

Quantes classes de ioga fa?

Una a la setmana. De fet, a nivell laboral treballo en un departament d’informàtica i puc realitzar totes les tasques sense cap problema.

Vostè és de Portugal. Com ha afrontat la malaltia fora del seu país d’origen?

Aquí tinc molts amics i els meus pares han vingut –i segueixen venint– molts cops. A més, el servei d’aquí és molt bo. La infermera de l’hospital sempre està a la meva disposició.

Psicològicament com se sent?

Costa molt d’entendre què li passa al cos. Jo des de petita que he fet gimnàstica, ball i ioga, i de sobte adonar-te que no controles el cos és molt difícil. Hi va haver un moment que vaig dir-me a mi mateixa: o segueixo plorant pensant en la vida que desitjava o accepto la malaltia tal com és.