Albert Romero: “La vida m’ha donat una segona oportunitat i l’he d’aprofitar”

– Quan et van diagnosticar?
L’abril de 2023, encara no fa ni dos anys.

– Per què vas anar al metge?
Per una neuritis òptica, que aleshores tampoc sabia què era. Portava un parell de setmanes notant alguna cosa estranya, tenia el peu dret adormit i formiguejos, però ho vaig atribuir a una qüestió muscular i vaig anar al fisioterapeuta. Un dia, però, vaig començar a notar vertigen i l’endemà, en tancar l’ull esquerre, em vaig adonar que no hi veia pel dret.

– Què veies?
Una taca grisa gegant. No veia la cara de les persones quan em parlaven davant meu. Em vaig espantar, però encara esperava que se n’anés sol fins que una amiga em va recomanar anar al metge.

– I com va anar?
Recordo que li vaig dir que no volia anar al metge per por del diagnòstic. Sabia que em passava alguna cosa greu. Tot i això, vaig treballar 15 dies coix i amb visió reduïda dins d’una cuina. Finalment, vaig anar a l’oftalmòleg, pensant que era el professional adequat.

– Què et va dir?
Que no tenia res als ulls i em van derivar a neurologia. Al Taulí de Sabadell, el neuròleg em va diagnosticar neuritis òptica i em van ingressar per fer proves. Dies després, el diagnòstic va ser clar: esclerosi múltiple.

– Coneixies la malaltia?

N’havia sentit a parlar. Les meves tietes treballen a la Universitat Autònoma de Barcelona i allà es fa cada any el Mulla’t per l’esclerosi múltiple. Elles sempre hi han participat comprant marxandatge que em regalaven. Tinc samarretes del Mulla’t de quan era petit. Em sonava la paraula, però quan vaig rebre el diagnòstic, inevitablement, el primer que em va venir al cap va ser cadira de rodes.

– A l’hospital et van explicar una mica la malaltia?

Sí. Em van explicar el funcionament de la malaltia i em van dir que no patís que ho havien agafat a temps, que hi havia fàrmacs de sobres amb eficàcia comprovada per aturar la malaltia. Quan encara no havia començat el tractament, vaig començar a anar coix de la cama dreta i vaig començar a veure punts grisos a l’ull esquerre. Vaig anar a urgències i em van dir que havia tingut un segon brot.

– Què va passar llavors?

El tractament que m’anaven a donar ja no el vaig rebre i vaig passar directament a un altre de més fort. Me’l van posar a mitjans de maig i el mes de juny vaig veure progressivament que no podia caminar.

– Què notaves?
Podia caminar dos minuts, però si no seia, queia a terra. No vaig voler utilitzar crosses ni cadira per orgull. Vaig ingressar de nou a l’hospital i els metges van començar a dubtar si realment tenia esclerosi múltiple.

– Què vas pensar?

Durant un segon vaig tenir esperança: “ostres, que fort, no tinc esclerosi múltiple!” Però després vaig pensar: “i si no és esclerosi múltiple, què és?”  Em van dir que entraríem en malalties més minoritàries i desconegudes. I aleshores, sí, volia tenir esclerosi múltiple. Em van donar un tractament endovenós, anava fent neurorehabilitació, estava molt controlat i vaig millorar, però no estava bé. Estava extremadament cansat. Fer qualsevol cosa em suposava un esforç titànic quan jo he treballat fins a 13 hores seguides en una cuina i no m’ha passat mai res. No m’ho podia creure. Sentia impotència i ràbia.

– Quina solució et van donar per trobar-te millor?

Faltaven dos dies per Nadal del 2023 quan em va trucar la neuròloga i em va dir que posarien el meu cas en comú amb l’equip de neurologia de l’Hospital Clínic perquè creia que m’havien de derivar. Tenia lesions noves i activitat de la malaltia. Després de Nadal em vaig anar a posar una segona dosi del tractament i em van dir que la malaltia havia avançat molt ràpidament, que no podríem saber mai si amb fàrmacs respondria o no perquè hi havia un risc que no funcionessin. Em van recomanar un trasplantament de medul·la.

– Com t’ho vas prendre?
Va ser un cop dur. En menys d’un any, vaig passar d’estar treballant al Celler de Can Roca a haver de fer quimioteràpia i sotmetre’m a un trasplantament. Em va caure el món a sobre.

– Com va anar aquest procés?
Va durar mesos. Després d’una primera quimioteràpia, em van extreure cèl·lules mare i, després d’un segon cicle, me les van reintroduir. El cos havia d’acceptar-les i regenerar la medul·la.

– Com et vas trobar?
Fatal, com si m’hagués passat un camió per sobre. Però des de l’estiu passat fins ara he fet molta feina física i mental. Estic molt agraït tant a l’hospital Clínic com a l’hospital Taulí, que m’han posat les coses molt fàcils, i a les meves terapeutes. Amb el seu suport, he tirat endavant.

– Prens medicació?
Per l’esclerosi, no, perquè el tractament et permet passar anys sense haver-ne de prendre, però sí que en prenc per la depressió. El diagnòstic ha estat un sotrac enorme. En dos anys, la meva vida ha canviat radicalment i he perdut tot el control sobre el meu futur.

– Creus que tornaràs a treballar?
Porto 22 mesos de baixa. Els metges diuen que puc fer vida normal, però jo sé que la meva vida d’abans no era normal.

– Tornaràs a la cuina?
No puc tornar a la meva feina perquè no puc respondre a l’exigència física i mental que suposa. Necessito tranquil·litat i calma. Necessito frenar el ritme de vida. Sé que la meva malaltia no és compatible amb la feina que jo tenia i això ha sigut molt dur. Vull seguir estant relacionat amb la gastronomia des d’un altre punt de vista. Li estic donant moltes voltes. Al final, la vida m’ha donat una segona oportunitat i l’he d’aprofitar.